today-is-a-good-day

La Terra recorda les seves vides passades

- Advertisement -

Memoria és la primera producció del tailandès Apichatpong Weerasethakul rodada fora del seu país per motius polítics. Ara s’ha traslladat a Colòmbia per realitzar la seva primera pel·lícula rodada en castellà i anglès i amb una gran estrella, Tilda Swinton, com a protagonista. El film va obtenir el premi del Jurat de la passada edició del festival de Cannes i és una les sensacions cinematogràfiques de la temporada.

Memoria_1
Apichatpong Weerasethakul amb Tilda Swinton

“Els significats ocults estan a tot arreu i en tot moment a la vida. Inclús pots trobar siginificats amagats a Spiderman. Jo presento una veritat. Les altres veritats són teves”.

Apichatpong Weerasethakul

- Advertisement -

Apichatpong Weerasethakul és un director provinent del videoart que ha intentat traslladar la seva iconografia i posada en escena al món del llargmetratge de tall artístic. Les seves pel·lícules, de tempo suspés (desesperantment lent per alguns) basculen entre la realitat i el somni, entre el racional i l’irracional, de manera que l’experiència de veure un dels seus films està més a prop de la contemplació sinestèsica i de la interacció entre imatges diàlegs i so. Ara us oferim unes quantes claus per entendre Memoria i, per extensió, part del seu cinema.

Un misteriós so a mitjanit

- Advertisement -

La protagonista Memoria és Jessica Holland, nom que fa referència al personatge no-mort d’Anduve con un zombie i amb qui podria tenir més d’un vincle. Jessica sent un fort soroll que només sembla afectar-la a ella. Un soroll que la persegueix dia i nit pels carrers de Bogotà i que està disposada a descobrir. Contacta amb Hernán, un tècnic de so que l’ajuda a reconstruir-lo digitalment en una de les seqüències més recordades del film. Aquesta idea de donar protagonisme a un soroll és molt característica de Weerasethakul que acostuma a desenvolupar una atmosfera sonora específiques per cada film.

Memoria_2

Trobades a la tercera fase

Els records dels llocs o les persones sempre estan molt presents en les pel·lícules d’Apichatpong Weerasethakul, un director que sovint es considera molt influenciat pel budisme. L’exemple paradigmàtic seria Tío Boonmee recuerda sus vidas pasadas (guanyadora de la Palma d’Or de Cannes), en què les vides reencarnades del protagonista Boonmee se superposen dins la mateixa història desenvolupant diferents línies argumentals en paral·lel. El seu film Cemetery of Splendour també és interessant en aquest aspecte, ja que el director fa reviure uns soldats en coma a través d’una passada vida com a antics cavallers tailandesos. Invoca al film un passat esplendorós per denunciar, d’una manera el·líptica, la intervenció militar de l’estat que el censura i que li impedeix treballar amb llibertat. Un exèrcit omnipresent a la seva filmografia i que a Memoria també és present iconogràficament (la denúncia al militarisme colombià es va fer des de la catifa vermella de Cannes per no influir en el rodatge del film).

Memoria es continua aquesta línia de pensament en el moment en què Jessica descobreix que és una antena connectada a totes les vides i històries passades de la terra i que el so que sent és com una crida a recuperar aquesta memòria del passat. Però, per arribar a aquesta conclusió, caldrà que conegui al misteriós pescador Hernán (sí un nom repetit al film intencionadament), un home amb qui aprendrà més coses del seu “poder” per tal d’arribar a la revelació extraterrenal. Val la pena destacar la impressionant interpretació de Tilda Swinton que interpreta amb ‘pasmositat’ aquesta dona-antena en vigília constant. Un cop entrats a la dinàmica narrativa no serà gens estrany la connexió mental amb un gos de carrer que, presumptament, apareix en somnis comatosos a la seva germana o que Jessica busqui una nevera especial que podria congelar, fins i tot, el temps.

Memoria_3

Espai versus temps

Weerasethakul és un director slow, i el seu cinema s’ha de veure amb calma. Acostuma a rodar a partir de llargs plans seqüència fixos que permeten, en certa manera, esculpir espai i temps. Jessica asseguda a un banc de l’hospital descobreix que bloqueja l’accés a una sala especial on s’estudien unes restes prehistòriques, de més de 6.000 anys. Així, des d’un dels epicentres de la narració, comença a introduir la idea de les capes de temps superposades al mateix espai.

Més endavant, en el que es podria considerar una segona part del film (l’estructura de díptic ja és present a altres cintes del director com Tropical Malady, premiat per Tarantino a Cannes), Jessica visitarà la selva amazònica i, acompanyada del misteriós pescador amb habilitats per dormir com si estigués mort, descobrirà que l’espai també és una superposició de llocs que únicament ella té el poder de sintonitzar i recuperar la seva memòria còsmica (els records del món). Un joc espaciotemporal que només pot fer aquest director tailandès capaç de connectar els boscos de Tailàndia amb els de Kassel o Colòmbia.

Veredicte

El millor: La seva capacitat per fascinar a partir d’una idea mínima.

- Advertisement -

El pitjor: Que el seu ritme lent tiri enrere a molts espectadors.

Nota: 9

- Advertisement -
Jesús González Notario
Mestre i historiador de l’art. Ha escrit sobre cinema a 'El núvol', 'Tribuna Maresme' o 'Crazy Friday' i també a 'El Cinèfil' com a Hotel Elèctric (una associació per fer promoció del cinema). També ha participat com a crític de cinema a diversos programes de Mataró Ràdio. Forma part de l’Associació Catalana de la Crítica i de l’Escriptura (ACCEC). Ha cobert nombrosos festivals de cinema catalans i ha participat a com a jurat FIPRESCI a festivals internacionals com Motovun (Croàcia) i Odessa (Ucraïna). També ha estat jurat de festivals com el D’A Film festival, BCN Film Fest o el Barcelona International Gay & Lesbian Film. A l’actualitat està molt interessat en el cinema Queer/LGTB i la crítica amb perspectiva de gènere.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents