El públic demana, Netflix compleix. La sèrie revelació del 2016 ha trigat poc més d’un any a fer feliços a tots aquells que es varen enganxar a les aventures misterioses del grup d’amics més popular del moment. Si encara no ho heu fet i sou dels que us vàreu quedar amb l’intriga de saber qui és realment l’Eleven, què va passar amb la Barb i com encaixarà un Will només semi-present durant la primera entrega, ja esteu trigant massa a connectar-vos a la plataforma digital per poder submergir-vos al món de l’Upside down.
I és que Duffer Brothers, creadors i directors de Stranger Things, ja varen avisar en entrevistes prèvies a l’estrena de la segona temporada: aquests dos germans venen del món del cinema, és el que han mamat des de petits i han crescut professionalment en el món de la televisió acompanyats de directors ja consagrats, per la qual cosa, Stranger Things 2 va ser concebuda com una seqüela de la primera temporada, pensada per ser vista com un llargmetratge ampliat, on es poden allargar molt més els temps i les trames. Aquesta és també la raó per la qual varen decidir afegir-hi el número darrera del títol i per la qual els directors també es varen fixar en moltes de les seqüeles de les pel·lícules de ciència ficció que van marcar els anys 80: des de Terminator 2, Aliens, Caçafantasmes 2 o L’Imperi contraataca. En total, més de 35 pel·lícules que va marcar la dècada referenciades en aquesta temporada, i comptant.
Oblideu-vos dels nens que us recordaven als protagonistes dels Goonies; Eleven, Mike, Dustin i Lucas s’estan fet grans a marxes forçades, així que si ets dels que encara no ha fet el camí de retorn a Hawkins, t’he de demanar que paris de llegir i retornis de nou un cop finalitzada la segona temporada, ja que s’aproximen spoilers.
La combinació guanyadora
Seguin amb el patró que marca qualsevol altre seqüela cinematográfica, els Duffer Brothers han calcat i multiplicat tots els elements que varen fer triomfar la primera entrega de la sèrie. En aquest cas, fins i tot els elements nostàlgics com els VHS i les màquines d’Arcade passen a tenir un paper clau per fer avançar la trama, descobrint-nos la nova incorporació al grup, també coneguda com a ‘Madmax’, o la descoberta de Joyce gràcies a les gravacions fetes amb l’enorme i primitiva video-càmera VHS de Bob. Les referències dels vuitanta no s’aturen aquí, la banda sonora també ens deixa captivats, enganxadisses amb ensucrades cançons rock que es combinen amb el més caspós de Duran Duran, per acabar finalitzant la temporada amb la cançó més tètrica de Sting “Every breath you take”, que ens recorda que tot i la tendresa del moment, el Demogorgon vigila els protagonistes de la saga. En conjunt, una banda sonora que transporta a l’espectador a les cançons més populars dels 80s per atrapar fàcilment a l’espectador en les melodies de l’època. Tal i com li diu Jonathan a Mike, “no pots comparar a Bowie amb Kenny Rogers”; serà una disculpa encoberta per la qualitat musical de la temporada?
Quan una cosa funciona, per què canviar-la? En aquest cas, la seqüela també repeteix pel que fa a l’espectacularitat dels efectes especials, dignes del millor dels blockbusters, destacant D’Artagnan i la resta de suposades cries de Demogorgon que inexplicablement només ataquen als protagonistes de la sèrie. Cal però destacar l’escena en la qual Steve, Dustin, Lucas i Max s’atrinxeren en un autobús per poder capturar la creixent mascota de Dustin, plena de tensió gràcies a un joc de plans que poc li té a envejar a moltes de les pel·lícules de terror actuals.
Doble d’efectes especials i doble ració també d’elements narratius que ens varen enlluernar: una Joyce amb els ulls que li surten de les òrbites posant casa seva potes amunt per desxifrar el que li està intentant dir el seu fill, tensió sexual no resolta entre Nancy i Jonathan, a més de l’aparició de la nova Barb: Bob, el nou “tonto útil” de la temporada.
Les seqüeles marquen el camí
Podria ser un joc de paraules intencionat, qui ho sap; el fet és que la seqüela de Stranger Things gira al voltant precisament de les seqüeles que els han quedat als personatges després del trasbals que van patir durant la primera temporada.
Les trames que fan avançar la història en aquesta segona part, es basen totes en l’estrès post traumàtic de molts dels personatges després de la temporada, cosa que ha fet créixer a aquells nens innocents dels que ens vàrem enamorar, deixant pas a la foscor d’uns pre-adolescents en la superació de les seves pors: els atacs dignes d’una pel·lícula de l’Exorcista, ’inesperat moment rebel “MTV Punk” d’Eleven, les borratxeres honestes de Nancy i la lluita de Lucas i Dustin per l’atenció de Max, la qual també té els seus propis dimonis domèstics amb els que batallar.
L’espectador també ha perdut la innocència, i potser la manca de novetat, el no poder veure quelcom amb ulls nous és difícil de superar, ha fet que els directors fossin conscients d’aquest factor i no han intentat introduir massa elements nous, sinó jugar amb el que tenien, tot i que l’essència s’hagi perdut.
Dubtes resolts
La principal esperança dels espectadors durant aquesta temporada era resoldre algun dels temes que encara s’havien quedat a l’aire al finalitzar la primera entrega, el més reclamat pels fans, sens dubte: Barb; la secundària amiga de Nancy que va ser engolida pel Demogorgon mentre ella estava més pendent de Steve. Vista per última vegada a l’Upside Down, essent travessada per un cuc llefiscós, els germans Duffer han fet servir #justiceforbarb més aviat com una excusa per fer tirar endavant la historia amorosa de Nancy i Jonathan, tot i el petit homenatge per donar-li les gràcies pels serveis prestats, bandera americana inclosa. Després de l’aventura dels dos amants per treure la veritat sobre Barb a la llum, la trama es torna a oblidar per complet de Barb per centrar-se en aquest parell, si fins i tot el periodista “conspiranoic” que ha d’investigar el cas sembla més interessat en Jonathan i Nancy que en la desapareguda en algun moment. Tal i com diu Murray, no hi ha res que uneixi més que un bon trauma. I pum! Funeral de Barb per concloure la temporada amb … justícia?
Segurament la trama d’Eleven es mereixia un spin off per ella sola. Si durant la primera temporada la vèiem tancada en una cabana amb un Hopper recobrant el seu instint paternal (Amb més o menys eficàcia), Eleven descobreix que el seu pare adoptiu li ha amagat que la seva mare biològica segueix viva, deus ex machina perfecte per descobrir exactament d’on ve Jane, la nena que hi ha darrera d’Eleven.
Pot semblar que el viatge d’anada i tornada d’Eleven, el retrobament amb la seva “germana” al més pur estil Orphan Black, i la seva petita incursió en el món delinqüent punk pot ser forçada, però crec que si els temps d’aquesta trama haguessin estat més ben distribuïts al llarg de la sèrie, ens hagués calat molt més, ja que és dels únics personatges amb un mínim arc de transformació clar: un cop sap d’on ve, ja sap on és casa, just a per salvar de nou als seus amics. Baixant a les profunditats per tancar l’upside down al més pur estil Indiana Jones i el temple maleït, Jane, aka. Eleven, es reconcilia amb el que serà el seu pare adoptiu i conclou amb un “kame-hame” final per treure tota la ràbia adolescent que porta contenint tota la temporada.
Casos resolts, tot s’acaba amb una prom-night de manual, però amb l’amenaça constant del Demogorgon des de l’Upside down.
Personatges nous sense massa pretensions
I deixem pel final les novetats, ja que els elements nous que se’ns presenten, bàsicament en la forma de personatges, no entusiasmen massa. El nou personatge femení que ha de trasbalsar als quatre amics aquesta temporada, la substituta d’Eleven, no té cap més profunditat que el fet de vindre d’una família i de fer aflorar els primers sentiments amorosos de Dustin i Lucas. El seu germanastre, Billy, és l’antagonista carregat de testosterona que intenta omplir un buit massa gran pel que acaba sent personatge i que no te cap altra funció que aquesta. Segurament la incorporació més interessant ha estat la de Bob, personatge que segurament haurà estat aplaudida pels fans de Samwise Gamghee i els Goonies (és Mikey en el film original), gràcies al seu paper d’heroi inesperat, tot i que és una llàstima que s’hagi acabat convertint en la nova Barb. Ho hauríem d’haver sabut, la insistència amb Joyce per mudar-se a Maine (ciutat on passen la major part de les novel·les de Stephen King) i el fet que el seu nom comenci i acabi amb la lletra B (com Barb) ens hauria d’haver donat algunes pistes.
El que ens espera
Tot i que tot sembli tancat i lligat, el Demogorgon apareix a l’Upside down acompanyat de Every breath you take, com l’assetjador de la cançó per recordar-nos que ens queden dues temporades més.
La tercera temporada pot veure desenvolupar les relacions sentimentals tant d’Eleven amb Mike, Lucas amb Max i Nancy amb Jonathan, tot i que segurament ens haurem d’esperar al colofó final de la quarta temporada per veure com Joyce per fi comença una relació sentimental amb Hopper.
El que sí que podem augurar és que les seqüeles de Joyce i la seva bojeria aniran en augment, especialment després d’haver vist a la seva parella ser devorada per un llefiscós demo-dog.
El fet de començar la temporada amb Kali, la “germana” perduda d’Eleven i la seva desigual presentació oficial en el capítol 7 ens fa pensar que l’acció pot traspassar les fronteres de Hawkins, especialment ara que sabem que Brenner, aka. papa, està viu i que ja no queden més camps de carabasses per matar en les immediacions de la població d’Indiana.
Per acabar, més que un indici, una esperança, i és que es reconegui a Dustin com molt més que un comic relief dins del grup, un dels personatges més menyspreats però un dels que més fa avançar la trama principal. Per què no el poden veure tots com el veu Nancy? Sembla ser que a Stranger Things, com més menystinguts estiguin els personatges a la sèrie, més se’ls estimen els espectadors.
Veredicte
Agradarà a: Aquells que els encanti trobar referències i “easter eggs”. Fans del terror dels 80s, i aquells als que els va agradar l’entreteniment que els va oferir la primera temporada.
No agradarà a: Aquells que esperen reviure la màgia de la primera temporada.
