Tot i que el títol del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya inclogui la paraula Fantàstic també ha obert les portes al cinema negre o policíac. Una satisfacció per a aquells que també gaudim de les històries criminals. Durant aquesta entrega del Festival s’han acollit molt bones pel·lícules del gènere Fem un repàs d’algunes de les millors (opinió totalment personal i discutible).
Que dios nos perdone de Rodrigo Sorogoyen
Fa cosa d’un mes aproximadament ja vam parlar de ‘Que dios nos perdone’, un thriller espanyol que acumula una gran quantitat de tòpics més que ben portats per crear l’atmosfera necessària que tant ens agrada als amants dels hard-boiled. Dualitat al més pur estil True Detective entre dos policies al Madrid del 2011 que ha de caçar un psicòpata que mata dones grans. Els caràcters forts i robustos de la policia, el joc del gat i la rata i el seguiment del cas fan de la pel·lícula un thriller amb totes les característiques necessàries per tal que el públic acabi més que satisfet amb la història.
Antonio de la Torre i Roberto Álamo són els encarregats de posar-se a la pell dels protagonistes de la pel·lícula de Sorogoyen, amb unes interpretacions magnífiques, al més pur estil buddy movie.
Tower de Keith Maitland
Més enllà de les pel·lícules de ficció, també m’agradaria parlar d’un documental amb tons policíacs que relata els fets de l’1 d’agost del 1966 que van passar a Austin (Texas). Aquell matí els mitjans de comunicació de la capital texana no deixaven de repetir que tothom s’allunyés de la torre de la universitat perquè hi havia un franctirador disparant indiscriminadament.
Aquest documental combina l’animació, les imatges d’arxiu i les entrevistes per donar veu a aquelles persones que van viure els fets, entre els quals la policia de la ciutat que es va haver de fer càrrec del tema, o dels estudiants de la universitat que s’hi van al mig trobar involuntàriament. Una molt agradable sorpresa a la vista i als sentiments d’empatia i tensió que desperta el llargmetratge.
Operation Mekong de Dante Lam
Còctel de testosterona que barreja tots els tòpics d’una bona pel·lícula d’acció: homes armats fins a les celles, cossos com coladors plens de bales i pólvora, un equip d’elit disposat a fer el que sigui per desmantellar els crims que involucren la droga al llarg del riu Mekong, salts impossible, baralles que maregen, i un llarg etcètera.
Operation Mekong també està basada en un fet real. La Massacre del Mekong va tenir lloc la matinada del 5 d’octubre del 2011, quan dos vaixells xinesos van ser atacats al Triangle Daurat (al Mekong), el qual fa frontera amb Myanmar i Tailàndia. Els culpables van ser els càrtels de la droga de la zona, els quals van assassinar a 13 de les persones que viatjaven als vaixells. Xina decideix unir forces amb Myanmar i Tailàndia per combatre la producció i contraban.
Tal com hem dit, com a pel·lícula d’acció funciona a la perfecció. Ofereix moment trepidants, que ratllen la impossibilitat, però que el públic agraeix per l’espectacularitat de les escenes. No obstant això, no deixa de ser una pel·lícula d’acció amb tots els clixés possibles.
Interchange de Dain Said
El que havia de ser un film noir amb elements fantàstics i del terror clàssic es va acabar convertint en una història lenta, freda i mancant d’algun sentit o enteniment. Amb unes actuacions que tampoc acaben d’estar a l’alçada, Dain Said pretén presentar-nos una obra que explota els elements de la mitologia i les rondalles malàisies, en el que hauria d’haver estat un fil de caire policíac o thriller.
Un fotògraf forense retirat per assumptes personals, es veu empès en un últim cas per un agent de la policia amb el qual ja havia treballat anteriorment. Un assassí aterra la ciutat deixant cadàvers en una posicions i en uns estats del tot sobrenaturals. Aquesta premissa es va desenvolupant amb una investigació policial per atrapar el o els culpables i aconseguir l’objectiu de tota bona pel·lícula policíaca: atrapar l’assassí.
No obstant això, no només no es compleixen els bons tòpics d’aquest gènere sinó que, a més, el director es perd intentant barrejar el policíac, el fantàstic i el terror, amb un resultat que no ha satisfet ningú del públic. Un ritme massa lent en alguns moment i massa ràpid en d’altres que no ha aconseguit trobar el balanç per captar l’interès de l’espectador.
Raman Raghav (Psycho Raman) de Anurag Kashyap
Kashyap ens ha volgut apropar una història real en els temps actuals mitjançant un argument policíac situat a Mumbai. Raman Raghav va ser un assassí en sèrie que va escampar el terror durant els anys 60 a la ciutat de Mumbai.
Kashyap només agafa el concepte per traslladar-lo en una història en els temps actuals però en el mateix lloc, on un home amb una ment pertorbada es dedica a viure la seva vida matant qui faci falta. Una ment poc calculadora i fins i tot plana que és capaç de desencadenar atrocitats humanes. Un perfil psicopàtic molt ben construït i basat, evidentment, amb el famós psicòpata mencionat anteriorment. Una història molt ben construïda, dividida per capítols els quals ens permeten endinsar-nos més a nivell personal a les vides dels diferents personatges de la història. Cal destacar el que considero el plat fort de la pel·lícula; els paral·lelismes entre personatges es van fent evidents a mesura que va avançant la pel·lícula. No només els rols protagonistes i antagonistes acaben convergint, sinó que els personatges secundaris també tenen una profunditat agradable per a l’espectador.
https://www.youtube.com/watch?v=hjDjijTcbRo
