Ja té una edat (82 anys) però continua fent una pel·lícula cada any i, segons el meu humil punt de vista, amb una qualitat de mitjana que ja voldrien molts directors. Woody Allen encara té coses a explicar i, per molt que els seus films recents et deixin amb una certa sensació de déjà vu, sóc del parer que és un dels cineastes més interessants que hi ha per la seva valentia i manca de complexos alhora de tirar endavant un projecte. La seva incontinència l’ha portat a rubricar pel·lícules tirant a mediocres (alguns diran que fallides) però sigui com sigui sempre amb algun punt d’interès. A més, com gairebé totes les seves cintes, Wonder Wheel arriba doblada i subtitulada en català.
Feta aquesta breu introducció, pugem a la roda de fira (en català “nòria” no existeix) que és el seu darrer llargmetratge Wonder Wheel. El primer que sorprèn és la seriositat amb la que es planteja una història que per un cop es fixa en la classe baixa i no en els rics de Nova York. Malgrat el trencament de la quarta paret amb que comença la pel·lícula amb un més que correcte Justin Timberlake, el desenvolupament de la trama ens explica els deliris de grandesa (o somnis) de dues dones que s’han vist atrapades per decisions seves en vides que no les omplen. En aquest paradigma brilla la que és l’ànima de la pel·lícula, una excel·lent Kate Winslet que ens mostra el seu calvari interior i les seves ganes de ser més enllà d’un matrimoni avorrit amb un home gens atractiu i amb una feina de merda.
Sembla que Woody Allen hagi volgut completar la Kate Winslet de Revolutionary Road (Sam Mendes 2009) i Wonder Wheel sigui una seqüela encoberta de com és el dia a dia d’una dona que ha renunciat als seus somnis però es desviu per una sortida d’emergència (encarnada per l’atractiva temptació que és Timberlake). El triangle amorós que es crea entre Kate Winslet, Justin Timberlake i Juno Temple (fillastra de Winslet) és el desllorigador de tot plegat i amaga (i fa aflorar) les debilitats de tots tres personatges. Enveges, passió, tensió sexual no resolta, gelosia, venjança, ràbia… La icona de la pel·lícula és una roda de fira a Coney Island però bé podria ser la muntanya russa d’Annie Hall. De fet, els protagonistes no viuen sota l’atracció de fira però perceben en tot moment la llum canviant de la roda que a la vegada il·lustra els canvis d’humor i sentiments dels protagonistes (sobretot de Kate Winslet).
Seria molt injust no mencionar la fantàstica fotografia del veterà Vittorio Storaro que ja va acompanyar Allen a Café Society (i té tres Oscars a la motxilla per Apocalypse Now, 1979, Reds, 1981 i The last emperor, 1987). Els jocs de llum (de neó) són exagerats però funcionen a la perfecció i ens condueixen a través de les metamorfosis dels actors captant el seu viatge interior. També cal destacar la labor de Jim Belushi en el paper del marit exalcohòlic de la protagonista fet que rubrica un elenc encertat que fa tot el que ha de fer en cada moment de la trama sense escarafalls o els histrionisme propis de Woody Allen. Wonder Wheel és una pel·lícula molt intimista, profunda i seriosa. Tot i que només és capaç d’esgarrapar la superfície de la muntanya russa emocional no li cal aprofundir per fer-nos entendre el missatge.
Veredicte
El millor: La interpretació de Kate Winslet i la fotografia de Vittorio Storaro.
El pitjor: Alguns secundaris (els mafiosos) i la simplificació de certs elements del guió.
Nota: 7
