El poble català és un poble que es queixa. Ens agrada queixar-nos, i consumim productes que no ens agraden, o que no ens diuen gaire res, només per queixar-nos-en després. I d’això va el meu rotllo d’avui. I vinc a parlar, un cop més, de La Riera.
A principis de setembre vam estrenar temporada a TV3. A principis de setembre, doncs, va tornar La Riera, un any més, amb la que ha de ser la seva última temporada, la vuitena. Des de llavors, per culpa de circumstàncies, me n’he perdut alguns capítols, però li he seguit prou el fil com per haver-me’n creat una opinió, i la meva opinió és que aquesta temporada ja no enganxa. Recordo una temporada, en fa dues o tres, que va fer mandreta, en què res semblava tenir sentit. També tinc molt a la memòria que la temporada passada també va començar fluixa, però que la miràvem perquè havia de ser l’última i la cosa era un “va, tu, pel que queda, ens ho empassem”.
Aquestes opinions són meves, com a friquifan, i una mica un resum del que vaig notant en comentaris amb els meus tertulians de capçalera i per part de l’audiència al twitter i al facebook de la sèrie. Fa la sensació que els guionistes ja no saben què inventar. O que s’han volgut esprémer els personatges i les trames com una taronja que ja no té més suc per treure. Sí que és bonic fer-se amic de certes persones de ficció i mirar de conèixer-les a fons. Però es fa difícil aguantar explicacions noves sobre unes vides que no ens van explicar d’entrada. És difícil que es facin interessants. I quan una sèrie neix pensada per a dues temporades i s’allarga i s’allarga, encara més.
L’ideal hauria estat haver-ho acabat l’any passat. Quan vaig començar en aquest diari, a l’abril, ja deia que la meva idea era mirar la temporada i deixar-ho estar. De moment, tot i que a deshora pel 3alacarta, encara aguanto. A veure fins quan. (Que també pot ser que d’aquí a dues setmanes passi una cosa súpercuqui i m’acabi tornant a enganxar fort, eh? Que aquí canviem més d’opinió que de calces..!)