today-is-a-good-day

La Riera: abans del final

- Advertisement -

Ai, senyors, aquests dies vaig per la vida amb una barreja de sentiments molt boja que em té ben fora de lloc. Se’ns acaba La Riera. Se’ns acaba una vuitena temporada que teníem ganes que s’acabés gairebé des de la primera setmana, però això vol dir que se’ns acaben també aquests vuit cursos de companyia tietil post-dinar. És tenir ganes que se solucionin trames sense sentit però no tenir-ne ganes perquè solucionar-les vol dir tancar el llibre per sempre. Ens queden dos capítols normals i la bèstia grossa. Endinsem-nos-hi.

Estem vivint una setmaneta de daltabaix important. Llegint el resum cadascun dels capítols que falten m’ha vingut la sensació de tenir davant un castell de cartes i que se’n vagi tombant una torre a cada dia que passa. Pam, pam, pam. Com fitxes de dòmino, si ho voleu veure així. Fa un mes que ens feia mandra veure la mitja horeta diària perquè diguéssim que les trames que teníem ens la repampimflaven una mica. Que ens explicaven històries superficials, que anàvem obrint parèntesis i camins nous quan el gruix principal de tot quedava mig oblidat. Que si la Nora i l’Alfred, que si en Lluís i les drogues i la desgràcia, la Maribel i el Quiroga, ara la Susi embarassada, fins i tot ens van obrir en la història de la mort de la Candela i el Bruno i el dolentíssim Emili Avellaneda. I a dins del cap hi planejava una pregunta: QUÈ COI HA PASSAT AMB LA MORT DEL CLAUDI? EH?!

- Advertisement -

En fi, des de la distància, des del final, ara sembla que sí, que han activat el peu del gas i que ja anem a mil (només sobra una mica la història de la Montclús que no vol casar les lesbianes). Tota una temporada arreglada en les dues últimes setmanes. Fa una mica de por que ho tanquem tot a corre-cuita i que res no acabi de satisfer tota aquesta horda de seguidors fidels des de fa vuit anys. És això o una macrocarambola intensíssima que ens dugui fins a un capítol final especial encara més intens. Es veu que l’Esteve Rovira ens va dir que no sabríem qui va matar el Claudi fins a l’última escena de l’últim capítol. Esteve, carinyo, que aquestes bombes finals van bé, però normalment hi ha una mica d’escena final per a pair-ho amb les sensacions del personal. No vull un “au, té, ara t’ho empasses solet que ja surten les lletres finals”. Que no val obrir el personal en canal i deixar-lo així per sempre. En fi, ja veig que la cosa acabarà en xoc. Que acabarem cridant a la tele. A la tele, o al plató, perquè aquesta mossa que us escriu ha tingut la gran sort de ser convidada a veure el capítol final i la gala posterior A LA TELE.

- Advertisement -

Ara, com a seguidora fidel des del final de la primera temporada que va veure com l’Ignasi moria ofegat a la piscina fent un Skype amb la mama des de casa i que mira capítols en les hores de descans de la feina perquè l’emoció no pot esperar fins plegar i arribar a casa, em disposo a exposar què ha de passar abans de les lletres dels crèdits finals per no decebre’m. Que després ja sabem que la vida no és com volem i que les coses mai acaben del tot bé, i que quan t’il·lusiones per una cosa en realitat estàs sembrant un camp perquè hi creixi la decepció. Però mireu, per demanar que no quedi.

La Mercè ha d’acabar a dalt de tot. Per tot el que va ser. No pot ser que les èpoques fosques i la negror la facin caure, no seria just. La vam veure divendres enfrontant-se a l’Emili, plantant cara i tornant a demostrar qui és, acció que gairebé li costa la vida (grandíssima interpretació, quin patir mentre els ulls li marxaven!). L’hem vist dimecres desitjant inflar-se a pastilles per rendir-se. No, senyors. Hem de girar la truita. La nostra protagonista mereix un final millor que desfer-se en un raconet acorralada per un monstre. Una escena d’il·lusió amb el Robert, potser? 🙂

Girar la truita passa per mantenir el restaurant al si de la família i en bon funcionament. La bogeria que vol fer l’Emili de tirar-ho tot a terra només per tocar una mica els ous i demostrar qui és m’ha fet mal i tot. Quin flipat. Si passa, la conclusió seria un “per més esforços que posis en les coses, sempre vindrà un capullo que s’ho carregarà tot i et deixarà sense res”. I no, no és una bona moralitat. Ara, tornant a la temporada i les trames, em sembla que és una cosa que s’hauria d’haver sabut abans, no a tres capítols d’acabar. Ara hem posat el turbo per veure què més pot fer, de malvat, aquest senyor.

El Claudi ha de tenir un bon final. Ja el va tenir, com vam comentar aquí, però s’ha d’acabar de fer-ho bé. Un personatge que ha estat tantes vegades al costat del perill i jugant amb la mort no pot deixar que el dispari algú que no estigui a l’alçada. Sabem que és algú que no pensava fer-ho, que no tenia pistola i que el tenia desprevingut, però sisplau, que tot encaixi i que fem un “Quèèèè” d’aquells positius en comptes de dels de “quina flipada”. En aquell moment vaig dir que havia estat sa mare. Ara ho trobaria massa bèstia. La Montclús vestida amb roba de la seva filla? Em té ben perduda. Quines ganes de fer el clic.

Més. Ai, la Lídia. Ai, la Lídia, senyors. A aquesta dona tots teníem ganes de tornar-li tota la maldat i tota la ràbia, i el que hem estat veient aquestes setmanes és digne d’aplaudir. Així sí, senyors guionistes. Agafar-la pel punt dèbil, l’Omar (us heu fixat que té les mateixes lletres que Amor?), i atacar. En grup, per què no, demostrant que la unió fa la força. El Joan, la Míriam, l’Albert i fins i tot la Mentxu. La Mentxu, que semblava no tenir cap mena de principi i ser pitjor que ella. Genial. Tinc bastant clar, però, que no arribarà a matar-se, que en algun moment sortiran tots i la faran creure com un xaiet. Tot i que un ocellet m’ha dit que la veurem emmanillada.

- Advertisement -

SergiMaribel, SergiMaribel, SergiMaribel! Sisplau, per l’amor de Déu! Sóc de la generació que ha crescut amb Disney i necessito que triomfi l’amor, com cantaven a El Rei Lleó 2. Em direu que això intenta ser una sèrie realista i que a la realitat mai no passaria, i que fa dues setmanes no ho hauríem dit, i tindreu raó. Però els guionistes ens han anat preparant el terreny, i els que somiem purpurina mai perdem l’esperança.

El Lluís ha de deixar de ser un desgraciat. Hem anat aguantant que tota la merda li caigui a sobre, i veient com fan que torni a cagar-la una vegada i una altra, i sembla que el seu cervell no sàpiga què és fer les coses bé i tenir èxit a la vida. Ho hem aguantat sabent que té un cor enorme i que segons com és el més íntegre de tots els germans, que només han estat males decisions en mals moments, i que l’entorn i les circumstàncies no l’estimaven. Ho hem aguantat esperant que li giressin el mitjó al final i el deixessin gaudir de la vida. Vam veure l’escena amb el Sergi l’altre dia dient que havia fet sort amb l’Ànnia. Sabem que aquesta mossa té coses estranyes, però sisplau, no feu que tingui a veure amb el Claudi, no li prenguem això al Lluís. No s’ho mereix.

Quedant-nos més en la immediatesa d’aquesta temporada, bé, no dec ser l’única que esperi veure el Bruno fora de la presó i l’Avellaneda a dins, o mort. Una altra manera de mantenir una mica l’esperança en aquest món de merda on vivim, encara que només sigui des de la ficció. Bravo pels dos germans en contra del pare. Esperem que la Leire l’hagi gravat confessant-se (que ho ha confessat tantes vegades aquest home que encara sobta que ningú l’hagi gravat ni que fos amb una nota de veu del whatsapp).

I ja està, ja no tinc més exigències, senyors guionistes. Hem vist la Nora fer-se gran i forta cuidant del seu fill, hem vist la Tilda estimant la Griselda, hem vist l’Ariadna fent la seva. L’Ernest treballa molt i se sent realitzat encara que sigui a l’altra punta del món, i mira, això l’havia precupat sempre i ara doncs ja ho té. Qui sap si el veurem per acabar de fer les paus amb el poble i amb tot. Diria que no, seria fer d’aquest final una festa cursi rosa i irreal, tal com ha anat tot.

En fi. Que això ja està, que ja s’acaba. Dos capítols normals i la traca final. Dues hores d’història per fer-nos vibrar com aquests últims set anys. La Riera s’asseca. Emocions desbordades, nervis tan absurds per una sèrie que fan els migdies a la tele com bonics per uns personatges que se’ns han ficat a la vida cada dia a fer el cafè i ja no vindran a veure’ns més.

Ganes màximes de demà, de divendres i de diumenge. Gaudim-ne, friquíssims de La Riera. Gaudim-ne, tietes de Catalunya. Gaudim-ne, catalans.

- Advertisement -
Anna Amat
Traductora que mira de reinventar-se cap al món del protocol, les relacions institucionals i l’organització d’esdeveniments. Fanàtica de les llengües, les relacions humanes, les possibilitats d’Internet, les abraçades i els petons perquè sí i les idees de bomber. Entén la tele i el cinema com a elements socialitzadors. I amb Twitter, encara més.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents