Fa unes nits enrere, en el grup de Whatsapp de la colla d’amics, es va encendre l’espurna d’un debat: quines pel·lícules són bones i quines no. Òbviament, no vaig perdre l’oportunitat de discutir amb els amics sobre aquest tema. La majoria argumentaven que la conclusió a aquesta pregunta és relativa. Jo aprofitaré aquest article, per argumentar per què la “bellesa” d’una pel·lícula és un quelcom objectiu i no depèn del subjecte que l’està veient.
Sóc de Figueres, la meva ciutat és la capital de l’Alt Empordà, però també és la terra d’un personatge que potser coneixereu: el pioner del moviment surrealista, Salvador Dalí. Els empordanesos ens hem cansat de visitar el seu museu i la gran majoria n’estem farts. Jo en especial, li tinc força tírria i no m’agraden els seus quadres, les seves escultures, en definitiva, no m’agrada res del que va fer, però el que va fer és objectivament bell.
Ara us estareu preguntant: “Però Toni, que té a veure tot això d’en Dalí amb la bellesa de les pel·lícules?”. Doncs igual que els seus quadres, el cinema és art i com a tal, la seva bellesa és indiscutiblement objectiva, però el que tu en pensis és subjectiu. No és al mateix dir: aquesta pel·lícula m’ha agradat. Que anunciar: aquesta pel·lícula és bona. Estàs parlant de dues coses diferents. En la primera frase no estàs tractant la pel·lícula en qüestió, estàs raonant de tu mateix i dels teus gustos. Per tant, aquesta primera frase sí que està subjecta a la relativitat. En canvi, la segona, el subjecte és la pel·lícula en si i no un mateix.
Si la qualitat d’una pel·lícula estigués condicionada pels gustos d’una persona, la credibilitat de professions com els crítics de cinema o qualsevol crític d’art quedaria reduïda sota zero. En el cinema existeixen uns paràmetres, unes qüestions tècniques, narratives, etc. Aquestes ens ajuden a poder concretar la qualitat d’una producció audiovisual. Perquè a mi no m’agrada el cinema de James Cameron, però les seves pel·lícules són molt bones, en canvi, la pel·lícula Zombis Nazis 2 m’encanta i és un producte pèssim. I aquesta opinió no em suposa un conflicte entre els meus gustos i la bellesa d’allò que estic veient.
A vegades les persones ens suposa una ofensa que algú critiqui allò que ens ha agradat, perquè ens ha fet sentir coses i, segurament, ens hi hem sentit identificats. Ens fa mal, ens fereix el nostre ego i el nostre orgull. La pròxima vegada que vagi al cinema amb la meva colla d’amics, potser tindrem aquesta mateixa discussió i segurament els recordaré aquest article i el discurs. Ells, farts de mi i dels meus sermons no m’escoltaran i canviaran de tema en un tres i no res, però jo seguiré rumiant i em preguntaré: Els articles que estic escrivint són bells?
