El famós estudi d’animació Ghibli sembla que finalment ha passat a millor vida. Aquest any ens va deixar un dels dos fundadors, Isao Takahata, i Hayao Miyazaki s’ha jubilat, definitivament. Però, com ressorgit de les cendres, en neix Studio Ponoc, dirigit per Yoshiaki Nishimura, un dels directors de capçalera de Ghibli.
Aquest setembre ens arribar la primera pel·lícula d’aquest nou estudi, i de fet, destil·la flaires de Ghibli per tot arreu. Mary and the witch’s flower ens presenta la història d’una nena, la Mary, que descobreix, durant un estiu al camp, una flor amb uns poders sobrenaturals. Aquesta flor és el desencadenant que la portarà a viure la millor (o pitjor) de les aventures; la transportarà a una escola de màgia on descobrirà veritats del món ocultes. Basada en la novel·la The Little Broomstick (1971) de Mary Stewart (seguint la tònica d’adaptar llibres europeus que ja practicava Ghibli) i dirigida per Hiromasa Yonebayashi (Arrietty i el món dels remenuts o El record de Marnie), el film té tots els elements que conformen una aventura màgica a l’alçada de Ghibli.
Crec que no diria cap bestiesa si resumeixo la pel·lícula en una suma de tres aventures anteriors: Kiki’s delivery service, Howl’s moving castle i Harry Potter. Si sou fans d’aquestes aventures màgiques, només amb això ja us hauríeu de convèncer, però, a més, l’animació manté totes les traces dels treballs de Ghibli i tant Miyazaki com Takahata i són ben presents en tot moment. Yonebayashi, deliberat o no, ha fet tot un homenatge als seus mestres i ens ha dut un producte que ja teníem ganes de consumir.
La història està ben treballada des d’inici. Ens presenta uns personatges innocents que el desig de viure una aventura sovint els porta a algun merder que fa que tota la pel·lícula cobri sentit. Una trama trepidant ens porta a tibar d’aquells fils per, a través dels gustos, dels colors, i de les textures del film, poder desenrotllar el cabdell de la història, gir narratiu inclòs. El dibuix de la història, juntament amb l’animació i la caracterització fan que el producte sigui d’allò més atractiu a la vista, però alhora ens desperta aquella tendresa que Ghibli ja havia aconseguit trobar entre tots nosaltres. A cavalla entre la nostàlgia i l’aventura actual, la història ens farà reviure les faules infantils; de la mateixa manera que el conill blanc condueix l’Alícia al País de les meravelles, el gat Tib condueix la Mary a un món de màgia.
La tranquil·litat bucòlica de les primeres escenes va abandonant-se paulatinament al llarg de la pel·lícula per donar pas a una acció més frenètica. No obstant això, la transició és calmada, fluida i coherent, de manera que el fil argumental queda ben balancejat i quadrat. A més, tornem a tenir una protagonista femenina, innocent de bon principi, però amb el suficient valor per enfrontar tot allò que se li presenta més endavant, amb la pertinent evolució a nivell personal. Per tant, tornem a tenir una heroïna al capdavant d’una nova història.
Segurament és una mica injust que mencionem tan sovint Ghibli quan aquest film es val plenament per la seva pròpia qualitat, amb precedent o sense, Ponoc alça les ales com un gran fènix renascut per presentar-nos un dels productes estrella i que s’estrena a les nostres sales just després d’un estiu de cinema força complicat.
I finalment, un últim detall, per aquells que us apassionen les curiositats: la veu del personatge Doctor Dee (professor de l’escola de màgia) és la de Jim Broadbent, en anglès, més conegut com Horace Slughorn als films de Harry Potter.
Veredicte
El millor: l’essència Ghibli, la nostàlgia i la tendresa de la història.
El pitjor: l’argument pot semblar poc original, però queda compensat per la manera d’explicar la història.
Nota: 9
