Que l’estiu ha esdevingut un període inoperant, especialment el mes d’agost, fa molts anys que ho sabem. Que les empreses, negocis i botigues (tret de les que viuen del turisme) tanquen o funcionen a mig gas, és una cosa coneguda. Que la societat queda suspesa durant un parell de mesos en una mena de llimbs flotants on no pots fer gairebé res, ho sabem també. Però que això ens agradi o ens convingui, és ben diferent.
Aquesta situació sempre m’ha semblat molesta i una mica absurda. A tothom li plauen les vacances, tothom les necessita, però no tothom les interpreta igual. Que el desitjat descans estiuenc signifiqui la paralització forçada de gran part dels serveis i etcètera, ho trobo realment frustrant, per no dir sectari i injust.
El món d’avui, sens dubte més globalitzat que mai, també és extremadament plural. No tothom fa vacances a l’estiu (n’hi ha que treballen, sovint precisament per tal que els altres, els que sí que fan vacances, s’ho passin la mar de bé), no tothom té possibilitats de marxar de casa, no tothom viatja, no tothom té diners, no tothom té salut. D’altra banda, els dies de vacances d’un treballador són limitats. En cas d’agafar-les senceres, representen tan sols un mes enmig de la llarga canícula.
De la mateixa manera que s’ha convertit en un fet normal pul·lular amunt i avall del planeta (com més lluny vagis, més cool seràs), també hi ha persones que, per motius diversos, romanen al seu domicili o s’estan en una segona residència. Per no parlar (jo en conec, no m’ho invento) dels que esperen amb candeletes el període vacacional simplement per relaxar-se i desconnectar. Per a aquesta gent, activitats com la lectura, el cinema i les sèries de televisió són vitals. Formen part de la seva visió del lleure i del descans.
Sense tenir present res de tot això, resulta que, en el moment que s’acaba el curs escolar, la programació televisiva (ja terrible de per si) esdevé una espècie de presa de pèl esborronadora. Les cadenes públiques es dediquen a programar reposicions insofribles de l’any de la picor i les cadenes privades (les de sempre, les dels reality i la tele-escombraries) empitjoren de tal manera que no trobo un adjectiu per definir-les. I mireu que és difícil que puguin empitjorar. Unes i altres emeten programes d’un entreteniment barat i buit i unes pel·lícules comprades a preu de saldo a no sé quina productora de pacotilla. Com si pel fet de ser estiu a tots se’ns giressin les neurones i ens tornéssim burros sense gust ni criteri.
Davant de la magnitud de la tragèdia, només ens queda la televisió que podem triar, les cadenes per cable o per satèl·lit que moltíssimes llars tenen contractades. Cada vegada n’hi ha més, ja que en els últims temps l’oferta televisiva forma part del pack de la telefonia. Doncs resulta que ‒oh contradicció humana incomprensible!‒ quan més temps tenim per veure sèries, quan més ganes tenim de passar-nos-ho bé amb un dels nostres entreteniments favorits, les teles de pagament (DE PAGAMENT VOL DIR QUE ENS COSTEN DINERS CADA MES) tampoc no ens ofereixen res de nou. Ens hem d’aguantar amb les pel·lícules o els episodis i temporades de sèries repetits en els diferents canals i en totes les franges horàries. Fins al tedi més absolut, fins a la llàgrima de ràbia i d’impotència. Res de gaudir de propostes noves o de noves temporades, res d’aprofundir en les aventures dels nostres personatges de capçalera. Res. Com que és estiu i no pots anar de vacances a Cancún, la teva obligació ‒oh desgraciat mortal pobre, malalt, vell o enfeinat‒ és aguantar-te i avorrir-te. Sobretot avorrir-te.
Feia anys que tenia unes ganes boges d’escriure aquest article, independentment del tipus de vacances que jo hagi fet al llarg de la meva vida. Considero que un canal que val diners ha d’oferir sempre una programació prou nova i renovada. Qui paga mana, fa la dita. I qui no pugui veure alguna cosa mentre és fora, no tindrà problemes. Com que després hi ha passis a diverses hores, ho podrà recuperar segur. Jo mateixa ho he fet en nombroses ocasions. Això no serveix d’excusa ni d’argument.
Ara, no us ho perdeu. Quan arriba setembre i tot torna a la normalitat, quan les escoles reobren i la gent torna a la feina i a anar cansadíssima… llavors, sí. Llavors, quan arriba setembre, la saturació d’estrenes és tan gran que ni l’aparell de gravar dóna l’abast. Està sempre engegat, escalfant-se com una mala cosa, perquè no existeix temps material per visionar-ho tot.
Em sembla una vergonya. L’estiu no ha de significar la paralització absoluta de la societat i la vida. I encara em sembla més intolerable quan estem fent referència a un servei privat i gens barat. I sé que molts em direu que mireu les sèries a través d’Internet. I ho trobo fantàstic. Però una cosa no treu l’altra. No és això del que parlo, companys. No és això.
