“El tràveling és una qüestió de moral.” Amb aquest conegut aforisme el director francès Jean-Luc Godard suggeria que tota decisió tècnica d’un cineasta (un tràveling, un canvi de pla, un espai o un so fora de camp, una certa il·luminació, etc.) és (per força) una concreció del seu punt de vista sobre allò que filma/narra, i en conseqüència, de la seva moralitat. El principi hauria de regir qualsevol gest estilístic, però es fa més evident en uns que en d’altres. Jacques Rivette (crític i cineasta) va exemplificar-ho de manera polèmica en un article al voltant de Kapò (1960), del director italià Gillo Pontecorvo, al qual acusava de temerari i insensible per fer ús –precisament– d’un tràveling que s’aproximava –amplificant-lo– al cos sense vida d’una de les seves protagonistes, presonera d’un camp de concentració nazi.
Podem trobar un altre bon cas en el film romanès 4 luni, 3 saptimâni si 2 zile (2007)[1], dirigit per Cristian Mungiu. La seva història, ambientada en la Romania dels anys 80 (durant la dictadura de Ceaucescu), tracta sobre dues amigues, Otilia i Gabita, enfrontades a una crisi. La Gabita ha quedat prenyada involuntàriament, i davant la dificultat que li suposa fer-se càrrec d’una criatura pren la dramàtica decisió d’avortar, malgrat que es tracta de quelcom prohibit i fortament penat en el seu país. Les noies contacten amb un poc escrupolós metge que els exigeix el pagament d’una quantitat molt elevada de diners. Com que no poden fer front a la suma, l’individu els proposa fer-ho a canvi de favors sexuals. Elles s’horroritzen, però veient-se atrapades, totes dues accepten. Passat el primer mal tràngol, es duu a terme l’operació, consistent en l’expulsió del fetus de la vagina de la noia mitjançant un rudimentari procediment. El procés pot trigar hores, i l’Otilia deixa la seva amiga sola una estona per anar a veure el seu xicot. Quan torna, la Gabita l’informa que el fetus ja ha sortit i que l’ha depositat al bany.
Aquí comença la part que ens interessa. L’Otilia s’acosta al lavabo però s’atura a la porta (que és oberta) i mira al terra. No li veiem el rostre, però el seu esglai és evident.
Després d’uns moments de dubte, s’ajup, i el muntatge ens duu a l’interior del bany, on se’ns ofereix un pla mig de la noia. Ara podem veure la seva expressió desencaixada, però no l’objecte de la seva por. Allarga la mà per tocar alguna cosa, però la càmera ens ho oculta i manté el quadre fixe en la cara de l’Otilia.
Fins llavors, Mungiu ha estat evitant les imatges (els fets no) més escabroses de la història. Una estona abans ja havia narrat en off la violació de cada noia, fent èmfasi en els efectes de l’ominós acte sobre la que no estava present o esperava el seu torn. Aquest pudor previ fa pensar que tampoc ara el film es mostrarà gràfic, i això contribueix a l’impacte d’allò que passa. L’Otilia s’aixeca i torna al dormitori per respondre al telèfon, que ha començat a sonar. En el mateix moment, la càmera realitza una panoràmica descendent per revelar-nos el fetus que, recobert de sang i mig embolicat en una tovallola, jau al terra. Està molt desenvolupat i té una reconeixible aparença humana, fins al punt que es distingeixen les faccions de la seva cara, que semblen les d’un nen petit dormint. L’estampa fa feredat.
Mungiu sosté la imatge durant vint segons, fins que l’Otilia reapareix amb una altra tovallola i una bossa de plàstic, disposada a recollir la prova del delicte i endur-se-la ben lluny. Durant aquest temps, no tenim altre remei (si no volem apartar la mirada) que contemplar el cruent espectacle. Fàcilment, la monstruositat de la imatge ens fa horroritzar, i amb aquest horror va implícit un posicionament moral: som davant d’un fet reprovable, d’un crim.
Vol dir això que 4 luni… és un film antiavortista? Sí i no. Sí en tant que l’avortament és en el nucli del relat (planteja, doncs, una reflexió al seu voltant) i que la visió (mai millor dit) que se’n desprèn és negativa. Malgrat tot, el film no hauria d’alimentar el discurs d’associacions protectores dels no-nats per diversos motius. El primer serien que en cap moment al llarg del film es qüestionen les raons de les protagonistes ni el propi acte. És més, les noies són contemplades com a víctimes (d’un sistema repressor i d’una societat masclista), i la seva decisió, com una necessitat. La imatge de la criatura morta i l’avortament en sí són usats com una gran metàfora que denuncia el patiment dels ciutadans (especialment les dones) durant aquells foscos anys de la història romanesa.
No sé si Rivette consideraria aquesta escena abjecta, però la seva moralitat és ben evident.
[1] A Espanya es va estrenar amb el títol 4 meses, 3 semanas, 2 días.