Per Alfons Moliné
Pròximament, ens arribaran a les nostres pantalles quatre noves pel·lícules d’animació que demostren la bona salut que gaudeix actualment el cinema «imatge per imatge», ara que queden lluny els temps en què els “dibuixos animats” eren quasi unànimement considerats com un producte exclusivament per a públics infantils. Totes aquestes produccions tenen un punt en comú: van ser guardonades al prestigiós Féstival d’Animation de Cinéma d’Annecy, celebrat a aquesta població francesa els passats 8 al 14 de juny.
La primera d’aquestes quatre pel·lícules té el mèrit de ser una producció catalana: L’Olívia i el terratrèmol invisible, primer llargmetratge en stop-motion fet a Catalunya, dirigit per l’alacantina Irene Iborra, experimentada realitzadora en animació de plastilina, que després d’haver realitzat alguns curts notables com Citoplasmas en medio ácido i nombrosos espots publicitaris, presenta aquí el seu primer llargmetratge, en el que també hi estan involucrades companyies de França, Bèlgica i Xile.
Basada en una novel·la de Maite Carranza, la pel·lícula tracta un tema malauradament de molta actualitat com són els desnonaments: la protagonista, Olívia, una noia de 12 anys, veurà com ella i la seva família han d’abandonar l’apartament on viuen i mudar-se a un pis comunitari a un barri perifèric de Barcelona. A través de la seva nova vida, l’Olívia tindrà l’ocasió de potenciar valors com l’amistat i la solidaritat i aprendrà a lluitar contra les adversitats. L’Olívia i el terratrèmol invisible, que s’estrenarà a les nostres pantalles aquest novembre, va ser guardonada a Annecy amb el Premi Gan Foundation a la millor distribució.
Olívia i el terratrèmol invisible
‘L’Olívia i el terratrèmol invisible’ i la màgia de l’stop-motion
La següent producció és francesa: Arco, de Ugo Bienvenu, va rebre a l’esmentat festival dos guardons: el Cristal d’Annecy a la Millor Pel·lícula i el Premi a la Millor Banda Sonora. L’Arco, l’heroi d’aquesta història, és un nen de 10 anys que viu en un futur llunyà. Durant el seu primer vol amb el seu vestit amb els colors de l’arc de Sant Martí, es desvia, perd el control i aterra en el nostre futur pròxim, on coneixerà l’Iris, una noia que farà tot el possible per ajudar-lo a tornar a casa. Dirigida tant a nens com a adults, el seu missatge sobre l’esperança d’un futur millor per a la humanitat ha estat molt apreciat per la crítica. Arco s’estrena aquest octubre als cinemes francesos i també es podrà veure a l’imminent Festival de Sitges dins la seva secció Noves Visions; l’estrena comercial en sales a l’Estat Espanyol està prevista el gener del 2026.
Un altre llarg francès, aquest coproduït amb Bèlgica, Amélie et la métaphysique des tubes, va endur-se el Premi del Públic a Annecy. Dirigit per Maïlys Vaillade i Liane-Cho Han Kin Juang, es basa en un relat autobiogràfic d’Amélie Nothomb. La protagonista, Amélie, és una nena belga criada al Japó que viu feliçment en companyia de la seva mainadera japonesa, Nishio-chan, fins que quan compleix 3 anys, un incident —un terratrèmol— fa que comenci a veure el món d’una forma diferent i més realista. Amélie es va estrenar el passat juny a França i Bèlgica; fa poc es va poder veure al Festival de Sant Sebastià i esperem que aviat arribi a les nostres pantalles.
Amélie et la methaphysique des tubes
Per als afeccionats a l’anime, una de les darreres cintes més notables de la prolífica indústria de l’animació japonesa és ChaO, llargmetratge realitzat pel Studio 4 °C i dirigit Yasuhiro Aoki (Steamboy, El Señor de los Anillos: La guerra de los Rohirrim). L’acció té lloc a un Xangai futurista i l’argument relata la insòlita història d’amor entre Stefan, un modest i tímid enginyer que treballa a una empresa de construcció naval i Chao, una princesa del regne de les sirenes. ChaO ha trigat 7 anys a realitzar-se i ha estat dibuixada íntegrament a mà, aconseguint seqüències visuals d’una gran vistositat i innovació molt properes a la psicodèlia i el cyberpunk. ChaO va ser guardonada a Annecy amb el Premi del Jurat al millor llargmetratge de la secció oficial, i s’ha estrenat comercialment aquest passat agost al Japó. Precisament, a casa nostra ChaO també es podrà veure al Festival de Sitges dins la secció Anima’t.
ChaO
No cal dir que recomanem vivament seguir de prop aquestes quatre obres, que amb tota seguretat esdevindran amb el temps clàssic en el seu gènere. El món de l’animació —especialment aquelles produccions al marge de les majors nord-americanes— és un món sense fronteres, tant pel que fa a ideologies com pel que fa a imaginació, mentre hi hagi realitzadors que s’atreveixin a explorar-lo a fons.
