Gerard Vidal, Pau Cruanyes, Eduald Valdi i Ignasi Àvila són els directors, guionistes i productors de Les dues nits d’ahir, guanyadora del Premi del Públic a la XIII edició dels Premis Gaudí. La pel·lícula narra el procés de dol que viuen tres amics quan un company de la colla mort en un accident. La idea parteix d’un treball de la universitat que tots quatre han portat fins on són ara, a l’estrena als cinemes.
Com a duet ja havíeu treballat junts en un projecte anterior, el curtmetratge Celebració (2016), però ara heu fet aquest pas cap al llarg també junts. Què us atrau d’aquesta unió de forces?
Pau: Igual que Celebració, Les dues nits d’ahir va néixer a la universitat i ha acabat anant molt més enllà. La universitat per a nosaltres va ser el laboratori creatiu en què se’ns va permetre experimentar, fer talles, escriure i establir unes bases i a partir d’allà nosaltres vam anar seguint amb tot això. Després de 3 anys i mig, hem arribat fins aquí i amb un llargmetratge, bàsicament perquè crec que ho demanava la història i allò que volíem explicar.
Gerard: Ens considerem un equip de quatre: jo, en Pau, l’Ignasi i l’Eudald. I és cert que tot el que fèiem a la universitat ho fèiem junts. Vam decidir que era el grup més sòlid a l’hora de desenvolupar la pel·lícula. Teníem molt clar que volíem treballar tots quatres junts i acabar aquesta pel·lícula. I amb en Pau ens complementem moltíssim a la direcció.
Entreu molt a dins en el tema del dol i la gestió emocional de la pèrdua en una edat molt jove. Com heu treballat el tem?
P: En el meu cas és un tema autobiogràfic. Amb 18 anys vaig viure una mort d’un amic totalment inesperada i d’aquí neixen les ganes d’explicar els sentiments.
G: La peli ve d’experiències i coses que ens han passat relacionades amb el tema, i d’altres que hem anat afegint. A mesura que anàvem parlant amb gent ens hem adonat que és un tema força més proper del que ens pensem i ho havíem d’explicar.
Teniu un repartiment molt jove, però alhora molt potent. Com els heu escollit i com heu treballat amb ells?
P: La Judit potser és la que té més bagatge amb el llargmetratge, però són molt joves i crec que per a ells va ser un gran salt i espero que així ho sentin. Durant el procés de càsting buscàvem gent que funcionés com un grup d’amics. No vam anunciar mai càstings oberts individuals, els vam buscar i vam anar citant els actors ja amb grups, perquè havien de funcionar com a trio d’amics. Havien de funcionar com a col·lectiu.
G: Tot i així els actors no es coneixien gaire entre ells, per tant, vam partir de jocs d’improvisacions per fer-los entrar dins del joc. A cada personatge li plantejàvem una situació. Llavors ens fixàvem en la reacció dels altres o d’aquest personatge mateix, però sempre a partir d’una base que els donàvem Per exemple “un vol anar a fer cervesa, però l’altre es vol quedar a casa i no fer res” això genera una situació de conflicte i propicia una improvisació. És un exemple molt genèric, però va ser així.
P: Exacte. Al llarg no es veu mai la mort de l’amic, però era important que els actors fessin seu el dolor, per tant, vam crear assajos previs is en què simulàvem la trucada amb la notícia. Hi va haver un treball de crear el trauma de la mort que no existia dins seu i de generar aquest sentiment de pèrdua. L’havien de fer real.
G: Sí, això va generar moltes hores de debat productiu entre nosaltres, per tal de crear aquestes circumstàncies que no es plasmen a la pel·lícula, però que sí que són importants per saber d’on venim. Per als actors, era important posar-se en situació i viure moments previs als que mostrem en pantalla.
A l’inici de la pel·lícula, l’Ona (personatge interpretat per Judit Cortina) diu la frase “En Pol està en un tàper” i em sembla una frase meravellosa, plena d’emoció i buida alhora. Per a mi resumeix força bé el sentiment de la pel·lícula. Com ho noteu vosaltres?
P: Quan veus la pel·lícula pots pensar “que hipòcrites que són aquesta colla”, però precisament crec que això et fa connectar amb ells. És aquesta innocència, aquesta buidor que senten. Empatitzes quan els veus actuar de formes tan diferents i tan poc coherents, perquè saps que són víctimes del dolor. I la frase pretenia venir a dir això.
G: És una d’aquestes frases que potser et sorprenen per la normalitat, per la simplicitat i literalitat que té. És una de les frases que m’agraden perquè té una cosa molt òbvia, una mica de broma sorneguera, però que alhora és un cop de realitat i et fa adonar de la situació, de tocar de peus a terra i de ser conscient de què ha passat.
El cinema català li costa molt sortir de l’aparador. Creieu que la vostra pel·lícula pot ser atraient per al públic general?
P: Ens agradaria pensar que sí. Sí que és veritat que quan fas cinema de forma indirecta acabes pensant amb el públic, de manera que tot tindrà una raó de ser si la gent la va a veure i la gaudeixen. Però al cap i a la fi serà el públic que acabarà jutjant si realment, el que hem creat. Nosaltres hem fet una pel·lícula perquè teníem ganes d’explicar un sentiment. Evidentment que pensem en el públic, però no és el més essencial.
G: Nosaltres volem intentar que el cinema arribi a tants llocs com sigui possible i tan lluny com sigui possible. Però és cert que al cinema català en general, li costa aquesta projecció. Crec que és un problema en general de la indústria de com estem acostumats a consumir.
Nosaltres hem fet una pel·lícula perquè teníem ganes d’explicar un sentiment
I el públic juvenil?
P: Sí, jo crec que sí que pot atreure públic juvenil, però també l’adult. La pel·lícula parla d’uns fets i uns personatges, però també parla d’una generació i de com ens han educat a enfrontar la mort, com un tema molt tabú. Ens explicaven que els nostres avis es morien, però ningú ens deia que els joves també, i si passava se’ns amagava o era un tema tabú. La pel·lícula crec que és una clatellada de realitat, i crec que pot ser molt interessant per connectar amb un públic jove amb les seves emocions. Sense obviar el públic adult, evidentment.
G: Potser és cert que el públic juvenil és el que hi podria arribar a empatitzar més. Bé, tot el públic crec que li pot agradar. Però el llenguatge, les accions, el dilema. No és el mateix que una persona de 18 anys perdi un amic que ho faci un de 60 anys. Els protagonistes de la pel·lícula són joves perquè aquesta és la història que volem explicar. Crec que la pel·lícula pot donar veu a una generació i fer que gent més gran pugui sentir aquesta veu. Donar veu a una generació i que tothom l’escolti.
Com esteu vivint aquesta nominació per als Gaudí?
P: Feliços, sorpresos, molt contents. No ens n’amaguem gens, estem eufòrics. Però tocant de peus a terra, l’objectiu era fer un llarg i estrenar-lo. Per tant, per a mi el valor és que gent el pugui veure i el gaudeixi. La nominació és un orgull, però al cap i a la fi, el que m’interessa és la connexió amb el públic. Per desgràcia allò que ens ha pres la pandèmia.
G: És surrealista. Estem molt contents. Hi ha dies que no li dones importància. I d’altres que penses que és una recompensa enorme. En el fons això parteix del nostre TFG i haver arribat aquí és enorme. Una cosa és el projecte inicial de grup, i l’altre que hagi tingut aquest reconeixement.
Com veieu el panorama del cinema actualment i encara més concretament del català?
P: Veig que hi ha molt talent. I en l’àmbit català també. Hi ha moltes escoles, molta gent amb moltes inquietuds, sensibilitat i ganes. Veig que si no s’aprèn a canalitzar el talent a través d’ajudes i d’oportunitat el perdrem. Crec que és una cosa molt delicada. Nosaltres estem molt orgullosos d’haver aconseguit aquesta pel·lícula a través d’un Verkami i els nostres propis mitjans i ser on som ara mateix. Però no hauria de ser un exemple, això ha de servir com a forma de reivindicar més esforços per al cinema. No hem d’acostumar el govern o la societat al fet que la cultura es fa sense diners. Malbaratarem el sector.
G: El veig fotut. Com tots els panorames. Ja estava fotut abans de la pandèmia, ara està tocat. Però a mi no em canvia res. No deixaré de fer cine. Ni jo ni crec que cap dels quatre de l’equip. Nosaltres seguim tenint ganes de fer coses, d’obrir nous melons. Sempre hi ha un punt de no voler-hi pensar gaire per no perdre l’esperança i no ho farem. Crec que hem de seguir lluitant per la cultura, en el nostre cas, la del cinema.
