Barrejar un psicòpata amb cruels intencions (com no pot ser d’una altra manera) i uns nens, pot ser un còctel molotov pels sentits. I això és el que aconsegueix la mítica pel·lícula La nit del caçador. L’obra, que data del 1955 i va ser dirigida per Charles Laughton, explica com un home desesperat per la pobresa de la seva família comet un robatori i deixa una petita fortuna al seu fill fent-li prometre que mai dirà on és. De la mateixa manera, li demana que s’encarregui de la seva germana, més petita. Però el futur dels dos infants encara s’enrareix més quan apareix al poble un jove i atractiu predicador disposat a casar-se amb la seva mare vídua. L’home, un criminal despietat, havia estat company de presó del pare dels nens i sap que està en joc una substanciosa quantitat de diners. Amb aquest panorama l’espectador preveu ben aviat que patirà. I és que el jove predicador, interpretat magistralment per Robert Michum, fa por i ràbia. Els nens, extraordinàriament ben interpretats són el seu punt de mira, i és que sospita que saben més del que sembla.
Però del film no és només la història el que ens arriba, és la manera d’explicar-la. Com si fos una obra de caire gòtic, els plans semblen les pàgines extretes d’un conte extremadament lúgubre. Les ombres, els plans lents, les metàfores –el tren que s’acosta sorollós quan ve el predicador i que indica que ve el mal– són freqüents. L’Amèrica profunda, concretament l’Ohio dels anys 30, és l’escenari d’aquests fets, en els que els infants són els herois que resisteixen i lluiten fins al final per fugir del mal. Atenció als primers i mitjos plans en els quals Robert Michum apareix i es menja la pantalla amb les seves cares de manipulador. Per la història quedarà el joc de mans amb el qual intentava impressionar la gent: en una hi té escrita la paraula “LOVE” (amor) en l’altre, “HATE” (odi), simulant una lluita entre aquestes aconseguia posar-se al personal a la butxaca. Excepte al nen protagonista. La ment més lúcida en una societat empobrida i desesperada per trobar salvadors encara que fossin de pega.
Considerada com una de les obres mestres del terror i el misteri pels seus plans ombrívols i per la duresa que mostra, en el seu moment la pel·lícula no va comptar amb èxit entre el públic, potser va afectar el director fins a tal punt que no en va gravar cap més. Però el temps l’ha posat al seu lloc i ha passat a la història del cine per mostrar amb originalitat un cruel conte d’adults magistralment interpretat.
