El remake de Ben Hur, que havien fet primer Fred Nibblo i després William Wyler, em va fer pensar una vegada més en la buscada supeditació a la televisió del cinema actual, simplement per qüestions crematístiques. Des de fa ja alguns anys, les pel·lícules comercials estan pensades pel seu destí més important: el passi per la televisió (i altres mitjans electrònics com tauletes o telèfons intel·ligents). Es veurà bé en una pantalla molt més petita? Què cal fer per mantenir l’atenció dels espectadors quan no la veu en una sala de cinema? Això és el que pensen els productors. I donen ordres als directors (en aquest cas són uns “mandaos” perquè busquin recursos eficaços per ser un èxit en els nous formats).
Això fa que les formes de narrar les pel·lícules siguin més televisives que cinematogràfiques. En el nou Ben Hur, batejat com Ben Hur (2016), i com en la majoria de pel·lícules, les escenes intimistes semblen telemovies (i les escenes d’acció són calcades als videoclips). I que consti que no tinc res en contra dels telemovies ni els videoclips on es poden trobar autèntiques obres mestres. En les primeres, hi ha més paraula que imatge, en els segons un ritme de vertigen. Els productors (penso que els directors compten molt poc en aquests films) que apliquen aquesta filosofia, més comercial que artística, s’obliden que el cinema havia estat considerat com un art (el setè) gràcies a que , després de molts esforços, havia aconseguit un llenguatge diferenciat. Ara s’ha perdut, gràcies a aquests plantejaments de màrqueting, on la pela és la pela, ja se sap. Em costa trobar alguna pel·lícula actual que contingui per exemple, una metàfora visual, tot és diàleg (més o menys afortunat o intel·ligent) que, a més és ple de redundàncies, tot justificat perquè la televisió no es veu sinó que s’escolta i l’espectador no està atent a la pantalla al cent per cent. Per això se li han de repetir les coses de diferents maneres per aconseguir que l’espectador les capti ja que a vegades no aprofiten anar al lavabo quan fan els anuncis.
Les escenes d’acció del nou Ben-Hur (2016) i la majoria de films similars (èpics o d’acció) es narren de forma barroera, bellugant molt la càmera per no deixar veure res, així no es veu cap defecte. No hi ha cap muntatge digne d’aquesta paraula. De fet, amb un bon equip i mitjans econòmics qualsevol podria fer aquestes escenes. No cal tenir cap talent especial. Per il·lustrar el que dic només caldria comparar les dues seqüències més famoses dels anteriors Ben Hur, la carrera de quadrigues i la batalla naval. I amb això no vull dir que els temps passats fossin millors, ni de bon tros, jo penso que el cinema actual digne és molt millor que el d’abans. Jo només parlo d’aquest cinema espectacle que, de fet, es pensa només per a la televisió i que ha quedat com a un híbrid.
Això passa també amb les comèdies en les quals no hi ha cap subtilesa tipus Billy Wilder o Ernst Lubitsch (o Berlanga) per entendre’ns, i on tots els gags es resolen a base de crits i garrotades; només cal veure els celebrats Polonia o Crackòvia com a models il·lustres i com a models d’un humor barruer que també s’està imposant en el cinema. El cas de Cuerpo de élite, produït per Atresmedia, és la mostra més vergonyosa de la manca de talent i la demostració de la desaparició de l’humor intel·ligent substituït per l’humor primari, el de garrotades i saltamartí (garrotazo y tente tieso que es feia molt millor en el cinema mut). Sortosament, fora del cinema espectacle encara hi ha productors i directors que lluiten perquè el cinema continuï sent un art. Sort en tenim d’ells.
