Aquest 28 de febrer és la nit dels Globus d’Or i tots els aficionats al cinema i a les sèries estaran pendents d’aquests premis. Se’ls doni credibilitat o no (això ja ho deixem a parer de cada un) són un esdeveniment important per al setè art. La gran majoria de productes ja s’han estrenat, o bé a cinemes o bé a plataformes. Aquest passat divendres ens va arribar a Filmin i Movistar una de les més esperades i polèmiques a la vegada. Parlem de Music.
Music fa quatre anys que es gesta i la persona que hi ha darrere és Sia, la cantant australiana. Si ella és tota una incògnita de persona, ja us podíeu imaginar que el seu projecte també. La informació va anar arribant en comptagotes i tothom estava pendent d’aquest debut de l’estrella de la música ara com a guionista i directora del film. No obstant això, la pel·lícula ha estat víctima de crítiques ferotges i fins i tot considerada ofensiva.
Anem pas a pas. La cantant que s’amaga darrere les perruques va escriure una història sobre l’autisme i el poder de la música. Han estat quatre anys treballant amb la posada en escena i no s’ha aconseguit el resultat esperat. La pel·lícula narra la relació entre dues germanes. La petita i que dona nom a la pel·lícula (interpretada per Maddie Ziegler, la musa de tots els videoclips de la cantant) té autisme, la gran (Kate Hudson) és exalcohòlica i exdrogoaddicta, a més té una vida força desastrosa i desestructurada si bé és totalment independent i sense cap contacte amb la família. Quan la iaia i cuidadora de la Music mort, serà la seva germana qui se n’haurà de fer càrrec, amb l’ajuda d’un veí de l’edifici (Leslie Odom Jr). L’autisme de la Music és representat a través de números musicals estrafolaris, coloristes i molt surrealistes i abstractes. Són originals, engrescadors i enganxen, però en el film semblen col·locats sense sentit ni coherència.
La història no té res de nou, llevat d’aquesta posada en escena musical. La història és d’allò més estereotipada, fins i tot els personatges. Si bé les interpretacions són correctes, sembla que no arriben al nivell ni a la profunditat, són buides i acaba caient tot en els clixés. En el meu humil parer, crec que el problema rau, sobretot, en l’enfocament de la malaltia i crec que això entorpeix tota la resta del film, fent fins i tot que sigui un obstacle per a la redempció i conciliació del paper de l’heroïna, Hudson, en aquest cas. Hi ha també una història paral·lela d’un noi enamorat de la música i la dansa, però obligat per decisió paterna a practicar boxa que no té gaire sentit dins el film i acaba diluïda.
En definitiva, li falta molta coherència i autenticitat per ser una bona pel·lícula, per explicar-nos el que realment ens hauria d’explicar. La posada en escena inicial i els colors em van fer pensar força amb Please stand by (Larga vida y prosperidad, 2017), però no acaba de complir amb el que sí que em va oferir aquesta última: una història amable i sincera de l’autisme. De fet, el tema d’aquesta malaltia em sembla mal plantejat a Music i no soc pas l’única, ja que ja volta per la xarxa una petició firmada per més de 70.000 persones perquè el film es retiri no només de plataformes i cinemes sinó també de les nominacions dels premis.
En definitiva, no estem davant d’una mala idea, sinó més aviat d’una mala execució. El més atraient són els números musicals, però no deixen de ser un espectacle com els que ens ensenyen any rere any a la Superbowl. La cantant, qui també ha compost i interpreta totes les cançons, s’ha centrat massa en la música i massa poc en la història i això és mala peça al teler si l’objectiu final era crear cinema.
Veredicte
El millor: la música de Sia, per a aquells que els agradi i els videoclips que van caient al mig de la pel·lícula, si bé, sovint no tenen gaire sentit dins el film.
El pitjor: el producte en general. Fluixeja i no encerta gens en el retrat de l’autisme.
Nota: 4
