A la pel·lícula Ready Player One (2018) dirigida per Steven Spielberg veiem com, en una de les escenes més destacades que esdevé en el món virtual d’OASIS, la protagonista femenina condueix la moto de Kaneda, una moto convertida en una veritable icona de la cultura popular apareguda al mític manga AKIRA de Katsuhiro Otomo. Una moto que només va existir a la imaginació de l’autor (bé, recentment hi ha hagut algun intent de construir una rèplica exacte), i que recordarem sobretot per la pel·lícula d’animació Akira (1988) dirigida pel mateix Otomo, la pel·lícula d’anime més cara fins aquell moment produïda al Japó i que, en certa manera, va ser un punt d’inflexió a la història de l’animació.
La pel·lícula la vam poder veure a l’estrena a les sales de cinema a l’estiu del 1992 previ pas l’octubre anterior pel Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, on va captivar a un públic ja de per si exigent. Convertida en pel·lícula de culte ens va obrir un món desconegut pels cinèfils, no només per la qualitat de l’anime, sinó per la forma de narrar i la proposta de ciència ficció extremadament moderna per a l’època. El manga ja s’havia començat a publicar en castellà, aprofitant l’edició americana, però quan vam veure la pel·lícula el millor estava per venir, de fet el manga va molt més enllà que la pel·lícula, limitada per la seva durada i per la decisió que tingués un final tancat. El manga es va publicar finalment en 38 volums entre el 1990 i el 1996, allargant l’agonia dels aficionats que no teníem informació de què estava passant amb el retard, fins i tot un retard etern en els darrers volums (avui en dia aquesta versió es pot comprar en una nova edició i traducció del japonès original, publicada en sis volums de dos mil pàgines en total). Com a curiositat cal destacar que estem parlant d’una edició a color i de lectura occidental, exactament igual que la versió americana i diferent del manga original en blanc i negre publicat entre el 1982 i el 1990. La versió internacional treballada per Otomo tenia l’objectiu de facilitar el màxim possible l’èxit en un mercat inhòspit pel manga japonès. Akira va aconseguir obrir la porta del manga i l’anime japonès al mercat occidental… a bord d’una moto.
La famosa moto vermella té uns tres metres de llarg amb uns dos metres de distància entre eixos, i de baixa alçada, on el pilot queda integrat a la carrosseria, el que li dona una forma molt estilitzada i aerodinàmica, curiosament amb un motor elèctric (molt premonitori per aquella època). És la moto de Kaneda, el líder d’una banda de motoristes delinqüents, entretinguts entre d’altres temes a barallar-se amb una altra banda de moteros, que per a més inri van caracteritzats com a pallassos. L’enfrontament entre totes dues bandes de motos a l’inici de l’anime és espectacular gràcies a la innovació que va defensar l’autor (i que justifica l’alt pressupost que va ser necessari): una fotografia extremadament detallada i dinàmica amb l’objectiu d’assolir una fluïdesa natural dels moviments, ben sincronitzats a més amb la veu dels actors (es va gravar l’àudio abans d’animar les escenes) i amb uns efectes de so espectaculars, i va provocar una sensació de realitat inèdita fins al moment a d’altres produccions similars.
Un treball acurat del color per als més de dos mils plans que formen la pel·lícula, dota el muntatge d’una gran força narrativa cinematogràficament parlant, amb una banda sonora realitzada pel músic i científic Tsutomu Ohashi, que dona el toc adequat per representar un relat ciberpunk en una ciutat reconstruïda, Neo-Tokyo, després d’una explosió nuclear. En definitiva, l’anime d’Akira revolucionaria el cinema fantàstic de finals del segle XX, influint a moltes sèries i pel·lícules, tant d’animació com d’imatge real. De ben segur que la pel·lícula d’Spielberg no serà l’única que se’n recordarà de l’obra de Katsuhiro Otomo… o almenys de la seva moto.
