Acabaran les noves tecnologies amb la forma de veure cinema? Si és així, l’espectador estarà més aïllat que mai i quedarà més indefens en mans del poder que només busca el seu benefici. Serem els consumidors perfectes. No és la primera vegada que s’ha formulat la pregunta i cada vegada que surt algun nou invent es ressuscita. Ara amb el boom de les plataformes digitals, la possibilitat de nous suports (tauletes, mòbils, etc.) s’està estenent el relat de què tancaran els locals dedicats al cinema i que tothom el veurà en suports impensables. I a més, es pensa que l’altre boom, el de les sèries, les de qualitat, acabarà amb la producció de pel·lícules de format tradicional. Però això no afecta només a l’anomenat setè art pels nostàlgics, afecta sobretot la indústria.
Queda clar que el cinema està sacsejat una vegada més per la tecnologia. El fet més clar és la mort del format físic, la xarxa s’està convertint en el mitjà de distribució per excel·lència (el mateix passa amb la música i els llibres) i una prova la tenim en què la Samsung ja no fabrica reproductors Bluray. Això pot significar el mateix que va passar amb els Betta i VHS (jo vaig llençar més de 5000 pel·lícules).
Tot aquest alarmisme no és nou i a la fi, en el món real, totes les possibilitats coexisteixen. Ni el cinema va matar el teatre; ni la televisió ha matat al cinema; ni internet ha matat la televisió. Hi ha lloc per a tots i la unió de totes les possibilitats dona per resultat un increment de la demanda, tota l’oferta queda absorbida. El problema és de l’usuari que no té temps per veure i molt menys assimilar-ho tot. És una situació que els hi va molt bé als poders fàctics que ens han adormit i ens ha convertit en consumidors passius sense personalitat, consumidors que perdem el cul per veure-ho tot i, així estar a la moda, oblidant-nos dels temes realment importants de la vida. Fins i tot, les notícies importants i no diguem els temes polítics o social transcendentals, duren un sospir i un substitueix l’altra de forma vertiginosa. Veure un informatiu televisiu és el mateix que veure una desfilada, tot es tracta de què passi bé, el més superficial possible.
L’streaming i l’online està guanyant la batalla, de moment, esperant que surti un artefacte millor. Netflix i plataformes similars obliguen a quedar-nos a casa i veure pel·lícules en solitari (màxim dues o tres persones més al mateix temps), fent-nos baixar les defenses crítiques i acceptant com a bons els comentaris interessats dels mitjans. I també està baixant la qualitat, aquella enyorada perfecció formal que tant busquen els realitzadors. No és la mateixa en un mòbil o per streaming que en un cinema dotat de tots els avenços tècnics. No cal dir que aquesta transformació afecta principalment a les empreses propietàries dels grans estudis, que són també propietàries d’impensables productes de consum (un parc temàtic ho és).
El futur immediat és, per a mi, apassionant. Estic convençut de la coexistència que he mencionat, però que passarà realment: s’imposaran les sèries? Ens quedarem sense sales de cinema? Ho veurem tot per streaming, malgrat Spielberg? Acabaran de matar la crítica com cal i que ara ja interessa a molt pocs? Es farà crítica de pel·lícules estrenades en plataformes? Triomfarà la publicitat sobre l’opinió o la informació? S’acabarà el paper? Sobreviurà l’anomenat cinema d’autor i on el veurem? Signaran la pau les plataformes i Cannes? Es faran festivals de cinema? Continuaran fent-se concentracions de grans empreses que reduiran la competència? S’exhibiran en les plataformes pel·lícules clàssiques o mudes?
La resposta a aquestes, i altres preguntes, canviaran les nostres vides. Tot no serà negatiu i de la mateixa manera que internet ha acabat amb falsos prestigis literaris i cinematogràfics, democratitzant l’accés a la cultura, l’streaming ja està portant el cinema (i els esports) a llocs on no els podien veure. Com totes les coses, tot dependrà de l’ús que se li doni.
