Si l’any 2020 estem parlant d’un assassinat de 1993 és perquè el cas encara porta cua en ple segle XXI. Ens referim a Guillem Agulló, el jove antifeixista de Burjassot que va morir en mans d’un grup de neonazis quan estava de cap de setmana amb els seus amics. Aquests fets, i sobretot el que passa després, centren el nou film de Carlos Marquès Mercet, La mort de Guillem que arriba aquest divendres només a tres cinemes arreu del territori però que aviat la veurem a la TV. TV3 estrenarà la producció el 2 d’octubre, a les 22.00, en el marc d’una nit temàtica. La mateixa nit també l’estrenaran À Punt i IB3.
Estrena a cinemes de "La Mort de Guillem" divendres 25 de setembre.
Cinemes ABC Park de València
Cinemes Girona de Barcelona
Cinema Truffaut de Girona pic.twitter.com/nMYeXo7l8K— La Lluita Continua #Guillem (@Lluita_Continua) September 24, 2020
Després de guanyar el Gaudí a la Millor Direcció per Els dies que vindran, Marquès Mercet es torna a ficar a les entranyes emocionals d’una família però aquest cop, enlloc d’un embaràs, el que es narra és el dolor per la pèrdua d’un fill. No és una pèrdua qualsevol. En un moment del film Glòria March, que interpreta Carme Salvador la mare de Guillem Agulló, diu: “Guillem no ha marxat, el van matar”. Aquest fet sens dubte afecta el dol d’una manera diferent. I aquest és precisament el que vol explicar la pel·lícula. El viatge no és (només) polític, és emocional. La lluita no és (només) contra el feixisme i un sistema injust, és contra l’acceptació del fet que el teu fill no tornarà.
En aquest sentit, Glòria March i Pablo Molinero (Guillem Agulló pare) porten quasi tot el pes de la pel·lícula deixant-nos entrar en una llar trencada. Una família que no se’ns presenta com perfecte o idealitzada. Uns pares amb conflictes interns i externs. Unes germanes que veuen com tot el que passa sota el seu sostre gira al voltant d’un Tete que ja no hi és. La mort de Guillem és sobretot una fotografia d’aquest drama però també un crit amb altaveu contra la injustícia. Un crit que ja té preparada una autèntica gira més enllà del seu pas pel cinema i la TV.
Superar la injustícia
En paral·lel al viatge sentimental, hi ha la reconstrucció del judici als feixistes que van acabar amb la vida d’Agulló. El director s’encarrega de deixar clar que el sistema judicial espanyol (i els poders polítics i econòmics) no és precisament aliat de l’independentisme als anys 90. Què pots esperar d’un jutge que, a petició de la defensa, permet que una de les amigues d’Agulló tararegi el Cara el sol per “comprovar” que coneix la cançó que diu que van cantar els agressors. Què pots esperar d’un sistema que condemna amb quasi la mateixa pena Pedro Cuevas (assassí confés d’Agulló) que Oriol Junqueras.
Aquesta crítica i l’ambient de l’independentisme d’esquerres al País València als anys 90 es mostra de passada però amb suficient contundència com per entendre el context. De fet, com dèiem al principi, el cas encara porta cua avui. I si Guillem Agulló és, en ple segle XXI, un símbol i una icona de l’antifeixisme és perquè el seu cas va més enllà d’un simple assassinat per motius ideològics. La pel·lícula deixa clar que el que el que va viure la família Agulló-Salvador va destapar una veritat incòmode: el feixisme no va morir amb Franco. És per això que el llargmetratge forma part d’una campanya que porta per nom La lluita continua. Perquè quan estem apunt d’acabar el 2020, el fixisme i la injustícia d’un sistema muntat segons els plans de la dictadura continuen ben vius. La mort de Guillem ens recorda tot això entre línies i ens esgarrapa l’ànima mostrant-nos sense pèls a la llengua la destrucció d’una família. La combinació d’imatges reals amb les interpretacions dels actors ens transporten a aquells dies com si el que veiem fos un documental. I és evident que convertir el crit ‘ni oblit ni perdó’ en una pel·lícula farà que la lluita continuï encara molts més anys.
Veredicte
El millor: la narració del dol, l’evolució dels sentiments individuals de cada membre de la família.
El pitjor: tot i no esquivar la part política del cas, la decisió de centrar-se en les emocions desvia l’atenció del procés judicial i les repercussions polítiques.
Nota: 8,5
