La mirada femenina al cinema

Malgrat tractar-se d’un art amb més d’un segle d’existència, el cinema continua estant dominat per la preeminència d’homes en gran part dels seus sectors. El paper de la dona ha anat adquirint cada vegada major rellevància dins d’una indústria que no és més que el reflex de la nostra societat heteropatriarcal.

Si proposéssim a l’espectador del carrer que ens fes una llista de realitzadors clau del cinema, segur que aquesta compilació de noms seria extensa i variada. Si fem el mateix exercici amb dones realitzadores, la cosa canviaria totalment. Per trist que sembli, perquè un professional del cinema adquireixi rellevància, és indispensable tenir al seu favor tant a la crítica com al públic, a més de que el seu nom sigui considerat pels supòsits experts de l’Acadèmia i altres guardons anuals.

Per sort, han estat molts els noms de directores que han aconseguit transcendir més enllà dels reconeixements en forma de premis, i no sols en el que al pla internacional es refereix. A continuació, fem una selecció de noms de directores a tenir en compte i les seves obres més representatives. Directores que des de diferents parts del món han aconseguit fer-se un merescut buit en una indústria que continua sent domini de l’home.

Lotte Reiniger – Las Aventuras del Príncipe Achmed (1926) 

• La pel·lícula d’animació més antiga que ha sobreviscut, compta amb siluetes brillantment detallades sobre fons de colors sòlids.
• Considerada com una de les 1.000 millors pel·lícules de la història del cinema. 
• La pel·lícula segueix tan bella i tan captivadora com quan es va estrenar.

Leni Riefenstahl – El triunfo de la voluntad (1935)

• Documental de tall propagandístic sobre el congrés del partit Nazi a Nuremberg a l’Alemanya de 1934. 
• Malgrat el seu insuperable valor artístic, la clara exaltació de la raça ària al llarg de tota la cinta va provocar que l’autora fora, després de la fi de la II Guerra Mundial, criticada i ignorada per a tota la vida. 
• Repudiable per l’ominós missatge que amagava tant d’ordre i harmonia, pot afirmar-se no obstant això que és el millor documental de propaganda mai rodat.

Agnès Varda – Cleo de 5 a 7 (1962)

• L’arravatament, la bellesa i el simbolisme passegen davant una cambra fascinant per a lliurar una joia plena d’escenes delicades.
• Tan innovadora i influent com qualsevol pel·lícula de la Nouvelle Vague.
• Bellament gravada i elaborada, aquesta pel·lícula ofereix una irreemplaçable càpsula del temps de París.
• Innovadora i emocionant, brillant i pionera.
• Un exemple brillant de la capacitat de Varda per a anar a llocs que normalment solen ser desconeguts, malentesos o ignorats.”
• Discretament commovedora i profunda, es mou amb elegància d’un extrem emocional a un altre.

Randa Haines – Fills d’un déu menor (1986)

• Eficaç melodrama dissenyat a la recerca de la recepta infal·lible, amb una direcció convencional sense floritures, unes petites dosis de plors i alegries, una discapacitada maca i un professor d’aire melancòlic. 
• Paramount va triar com a protagonista femenina una actriu sorda en la vida real, Marlee Matlin, que es va emportar l’Oscar a la Millor Actriu. 

Penny Marshall – Big (1988)

• Cinema comercial de Hollywood en la seva millor versió, ple d’intel·ligència, humor i emotivitat.
• La polida direcció de Penny Marshall i l’encant desmanegat de Tom Hanks fan que sigui una de les millors comèdies de canvi de cossos que van sortir de Hollywood a la fi dels 80.
• Té l’energia i l’exuberància d’una comèdia romàntica clàssica. L’esperit jovial de la pel·lícula és contagiós, i una tendresa càlida reconfortant.
• Graciosa, tendra i una mica provocativa, emocionalment honesta i gairebé mai vulgar.

Jane Campion – El piano (1993)

• Aplaudit drama gòtic-romàntic que va aconseguir un sonat èxit crític-comercial. 
• Va confirmar que Campion té molt talent, implacable i amb una visió molt personal i específica.
• Excel·lent repartiment, aconseguida ambientació i la inoblidable música de Nyman.
• Pel·lícula que no sols té una història, o alguns personatges, sinó que és un univers sencer de sentiments. 
• Exquisidament gravada de manera pictòrica.
• Pel·lícula enganyosament petita, però de caràcter grandiós, fort i complex.
• Tracta la passió eròtica amb honestedat.
• Domini de l’aspecte visual i emocional valent i profund.
• Evocadora, poderosa i extraordinàriament bella. 
• Presenta temes emocionals poderosos que ressonen al llarg del metratge.

Pilar Miró – El perro del hortelano (1996)

• Meravellosa adaptació de l’obra de Lope de Vega.
• Excel·lent recreació de l’època, vistós vestuari i unes interpretacions d’alçada.

Isabel Coixet – Coses que no et vaig dir mai (1996)

• Preciosa pel·lícula amb guió sòlid, intel·ligent, subtil.
• Arriscada, fresca, desinhibida i irreverent radiografia de la solitud i la derrota.
• Delicada, amb diàlegs esplèndids, i una bella estètica.

Sofia Coppola – Lost in translation (2003)

• Una de les veus més autèntiques i diferents del cinema actual.
• Tot resulta divertit, irònic i humà en aquesta pel·lícula intel·ligent i fresca.
• Un dels exemples més purs i simples del que és un director enamorant-se del que li estan oferint els seus actors. 

Kathryn Bigelow – En terra hostil (2010)

• Bigelow dirigeix amb múscul un drama incendiari que sacseja de forma imprevisible, sense discursos morals i que desborda veracitat, suspens i terror.
• Gran film bèl·lic, fascinant i intel·ligent, que s’introdueix en la ment d’un home.
• Contagia l’adrenalina, l’angoixa i la tensió que pateixen els seus personatges.
• Cinta poderosa, que transmet sensacions úniques, feroces i inadmissibles de pèrdua. 

Neus Ballús – La plaga (2013)

• Funciona com un extraordinari western líric, sembla no estar explicant res per a explicar-ho tot.
• Una mirada delicada sobre un entorn irrecognoscible però que compon la nostra realitat.
• Retrat d’un estiu cadenciós en aquest poble que amaga, en la seva aparent calma i tranquil·litat, històries complexes d’un país en crisi.

Maria Ripoll – Rastres de sàndal (2014)

• Ripoll aconsegueix l’objectiu d’emocionar sense trucs, mostrant les realitats que s’amaguen en el món de les adopcions. 
• Mescla convincent de gèneres i cultures.
• Per a amants dels melodrames de sempre.

Jennifer Kent – Babadook (2014)

• La directora aprofita el seu coneixement de la naturalesa femenina per a desenvolupar una conflictiva relació maternal.
• Aconsegueix oferir veritables esglais i al mateix temps toca temes tan seriosos com la pèrdua i el dolor. 

Karyn Kusama – La invitació (2015)

• Un sopar que se submergeix en la paranoia i el caos, oferint una imparable tensió en el procés.
• Thriller juganer i eficaç que construeix un notable nivell de tensió, bellament modulat i amb unes bones interpretacions.
• Construeix un clima enrarit i ominós com a poques pel·lícules actuals.

Naomi Kawase – Una pastisseria a Tòquio (2015)

• Conte deliciós sobre el que es prolonga la sensibilitat poètica d’aquesta cineasta singular.
• Ritme pausat, plans acuradament compostos i una bella fotografia.
• Oda sentimental a les virtuts de la paciència i la tolerància.
• La connexió amb la naturalesa sempre està present en el relat, una al·lusió emocional, estètica i minimalista. 

Maren Aden – Toni Erdmann (2016) 

• Un història sobre pares i filles generosa, histèricament divertida i profundament commovedora.
• Sorprenent, incòmoda, refrescant i hilarant.
• Converteix l’absurd en delícia, comèdia extravagant, existencialment dolorosa, original i arriscada.
• Sorpresa permanent, canvis de to, impensats girs de guió naturals i espontanis.
• Pel·lícula rica i àmplia de mires, ambiciosa, intel·ligent i càlida, fresca i dinàmica.
• Comèdia encantadora, deliciosa, lliure i molt humana.

Julia Ducournau – Crudo (2016) 

• Ducournau demostra una sensibilitat que va més enllà del suposat feminisme que ella mateixa s’ha encarregat de promocionar. 
• Història intel·ligentment escrita, impressionantment realitzada i increïblement gore.
• Una reflexió sobre desitjos primaris de tota mena, realitzada bellament, rica en símbols i inquietantment eròtica.
• Una obra mestra del cinema de terror modern. 
• Drama complex d’edat adulta, sexe, conformisme, imatge corporal i luxúria. 

Lynne Ramsay – En realidad, nunca estuviste aquí (2017)

• Ramsay és una poeta de la imatge, explora sense morbositat les facetes de la violència i retrata en els seus personatges la por i l’angoixa.
• Visió escèptica i molt pessimista d’una realitat tan emparentada amb el cinema negre. 
• Un thriller brutal, intel·ligent i impactant amb un estil visual molt efectista. 
• Una pel·lícula fosca, inquietant i difícil. 

Patty Jenkins – Wonder Woman (2017)

• Pel·lícula sorprenent que juga amb el gènere i rebutja l’esgotada fórmula de les pel·lícules de superherois.
• Tremendament entretinguda i amb un excel·lent guió, intel·ligent, hàbil i satisfactori. 
• Barreja humor, cor i una increïble heroïna. 
• Esperit totalment lliure i catàrtic, un còctel imprevisible i absorbent.
• Pel·lícula rodona, amb identitat, que li fa honor al personatge. 
• Gal Gadot demostra que un superheroi no es construeix amb efectes especials, sinó amb carisma.
• Una història plena d’afecte, enteniment i missatge, un balanç perfecte de seriositat i humor.

Carla Simón – Estiu 1993 (2017)

• Debut magistral amb una posada en escena plena de naturalitat i frescor.
• Una directora intel·ligent i sensible, que no cau en llocs comuns o exageracions.
• Desborda precisió, emoció, sensibilitat i bellesa.
• Delicada pel·lícula que explora de manera commovedora la solitud i la confusió d’una nena òrfena sense caure en l’habitual sentimentalisme.
• La pel·lícula se sosté en la sensibilitat, el pudor, la bellesa i el lirisme.
• La història és petita i senzilla, alhora que d’enorme contingut dramàtic.

Greta Gerwig – Lady Bird (2017)

• Sensibilitat i humor d’una autora amb una veu clara i concisa.
• Comèdia independent amb tints de drama, sensible i intel·ligent, sobre l’adolescència femenina. 
• Pel·lícula plena de cor, intel·ligència i la saviesa irònica.
• Història d’iniciació commovedora que fa que una fórmula antiga sembli nova una altra vegada; mordaç i sincera; una emotiva oda, marcadament femenina, al pas a la maduresa.
• Guió exquisit, fotografia i color mesurats, interpretacions excel·lents i commovedores.

Arantxa Echevarría – Carmen y Lola (2018)

• Echevarría trenca el tabú de l’homosexualitat en el món gitano amb el seu primer llarg, una pel·lícula naturalista i plena de llum, protagonitzada per dues magnífiques actrius no professionals.

Anna Boden – Capitana Marvel (2019)

• Una història amb suficients trucs, tons i asos sota la màniga per a mantenir-nos absorts.
• Pel·lícula de superherois interessant, entretinguda i diferent; una mescla d’innocència i despreocupació. 
• La història té la complexitat necessària i no resulta embullada ni és el típic compendi de clixés. 
• Entreteniment de primera amb anotacions feministes i bon sentit de l’humor. 

Belén Funes – Hija de un ladrón (2019)

• Un retrat femení polièdric i emocionant, situat en el centre d’un assoliment major per al cinema espanyol, una obra que ens permet descobrir a una cineasta amb veu pròpia.
• Pel·lícula capital al cinema espanyol, dolorosa i implacable.
• Beu del millor cinema social europeu per a construir un drama auster que no juga a la sordidesa perquè no el necessita.
• Petita meravella dins del cinema social; els personatges estan definits amb intel·ligència, a partir de petites observacions i reaccions, mai des del discursiu o el subratllat alliçonador.

Lucía Alemany – La innocència (2019)

• La directora fa progressar bé cadascuna de les situacions, sense tibar la corda més del compte perquè les coses sorgeixin de manera natural, apuntalat en una bona feina de tot el repartiment.
• Un bon debut amb personalitat, un doll de vida capturada del natural. 
• Res és nou, però tot sona honest, meditat, fet amb gust.
• Una encantadora pel·lícula de creixement amb tocs còmics, clima sexy i intenses escenes dramàtiques.