Llegir en un breu paràgraf l’argument de la pel·lícula La millor opció és suficient per sentir-te atret per conèixer la història completa: història real de Koto, un jove saharaui arrelat a les terres de l’Ebre, que necessita urgentment un trasplantament de ronyó, i que es trobarà al mig de dues cultures i davant de decisions que li canviaran la seva vida per sempre.
La millor opció és la primera pel·lícula de ficció del director Óscar Pérez, experimentat documentalista que tria en aquest nou projecte dramatitzar la vida real fins al punt de proposar al mateix protagonista que s’interpreti a sí mateix. Una decisió que porta fins a l’extrem en comptar només amb dos actors professionals, això sí, amb papers destacats: Mercè Pons i Francesc Orella són els pares adoptius. Tots els actors secundaris donen força versemblança al relat i la seva presència física marca el to de l’enfrontament de dues cultures totalment diferents, en aquest cas, la de dues famílies: una saharaui resident en un dels camps de refugiats i l’altra del Delta de l’Ebre que en el seu dia va acollir un estiu el nen adolescent que acabaria quedant-se a viure amb la nova família catalana.
El guió, escrit a quatre mans entre el mateix director i Pep Garrido, dramatitza la història real amb un estil que convida l’espectador a participar de forma activa convertint-nos en observadors del món real com si d’una finestra real es tractés, sense explicacions ni crosses, pendent dels silencis, les mirades i les accions i no tant de les explicacions. Emocions en estat pur amb moltes arestes que es corresponen a la realitat dels protagonistes, tant entre Koto i les seves dues famílies (la biològica i la d’acollida), com la realitat dels problemes de convivència de la família catalana.
Si la situació del poble saharaui s’intueix en el relat, la realitat de les Terres de l’Ebre apareix en tota la seva extensió, un caràcter marcat per la idiosincràsia del territori i per la situació de crisi econòmica dels darrers anys, que queda identificat amb el perfil violent del pare d’acollida interpretat per un convincent Francesc Orella que contribuirà a catapultar la gran protagonista amagada de la pel·lícula, la mare d’acollida interpretada per una continguda Mercè Pons, exquisida en els detalls i en els gestos.
Óscar Pérez ja havia retratat el territori del Delta al seu documental El tram final, un recorregut per l’últim tram del riu Ebre, una comunitat paralitzada per l’atur en un territori sumit en una crisi global. El documental guanyaria el 2015 la Bisnaga de Plata en la 18a. edició del Festival de Màlaga de Cinema Espanyol.
Malgrat la seva localització geogràfica en el mapa (cal dir que els esplèndids paisatges del delta es converteixen en un protagonista més de la història, amb una fotografia i color destacats), l’espectador es veurà immers en una història de dimensió humana universal que posarà les emocions a flor de pell.
Veredicte
El millor: Una història real interpretada pel seu protagonista amb una realitat crua com la vida mateixa.
El pitjor: La dificultat d’entendre a vegades els personatges parlar entre ells, emprant de forma col·loquial el català de les Terres de l’Ebre. Solucionat pels mateixos subtítols en castellà en aquest cas.
Nota: 8