L’any 2016, una parella de directors, productors i guionistes, Javier Ambrossi i Javier Calvo (Los Javis) es van donar a conèixer amb una metasèrie sobre el món de la representació artística, que no va deixar indiferent a ningú: Paquita Salas. La seva consagració va arribar només un any després amb La Llamada, l’adaptació cinematogràfica del musical homònim sobre religió i cristianisme. Ara, sis anys després, tornen a abordar a aquest tema, després d’un altre gran èxit televisiu, La Veneno (2020), amb La Mesías.
Però, aquesta nova aproximació al món de les creences cristianes suposa un enorme pas endavant en la carrera dels joves creadors, ja que a partir d’un suposat fenomen viral d’un grup musical de pop cristià compost per sis germanes, Stella Maris, es tracten complexos temes socials que van molt més enllà del fanatisme religiós.
Utilitzant com a eix central de la trama el personatge de la mare-messies de la família d’artistes mediàtiques, interpretada magistralment en tres etapes vitals per Ana Rujas, Lola Dueñas i Carmen Machi —secundats meravellosament per Roger Casamajor, Macarena García o Albert Pla— la història, amb una trama sòlida i compacta, atrapa a l’espectador des del seu primer episodi i el porta a fer un emocional i transcendental viatge. El thriller, el terror, la comèdia o el drama són gèneres que conviuen perfectament en un exercici d’estil visual i narratiu brillant, que demostra que la parella responsable han assolit sobradament la maduresa creativa.
Una experiència sensorial
Los Javis, sense trair les seves senyes d’identitat que els han consolidat com a artistes, es reinventen a ells mateixos, presentant una proposta que no és una experiència serial, sinó una experiència sensorial, plena de matisos i capes que fan necessari més d’un visionament per assolir tota la seva magnitud, tant en el seu to com en la seva forma. És, en tots els sentits, una obra major incontestable i irrepetible amb un perfecte i difícil equilibri de la primera a l’última seqüència.
L’únic punt negatiu que se li pot treure a la ficció, si és que se li pot treure algun, és que en algun moment pequi de certa autocomplaença i excentricitat, que pot fer desconnectar a l’espectador en algun moment. Però, això és peccata minuta amb relació al conjunt: un intens retrat sobre la societat moderna enfrontada a la societat tradicional i els efectes i conseqüències que té en les persones i, sobretot, les famílies.
Veredicte
Agradarà: als fidels seguidors de l’obra de Los Javis i als que busquin una sèrie que els repti en cada escena.
No agradarà: als que optin per sèries més convencionals i planes on l’esforç mental i emocional sigui zero.
Enganxòmetre: 8
Nota: 9
