Fin de Siglo es publicita com una pel·lícula romàntica gai amb un gir de to èpic (que és trascendent, però clarament no és èpic). Un argentí de vacances i un català es conèixen a la Barcelona del cruising (primer follar i després coneixer-se), un principi bastant vulgar per una relació, i a la seva segona cita s’adonen que s’havien conegut molt abans, vint anys abans, el 1999, com si fos un disc de Love of Lesbian.
Amb el flashback, aflora una dialèctica present-passat que fa posar el principi obertament ordinari del film en tela de judici. De cop ens pensem en la genuïnitat dels lligotejos gais a la era Grindr vs. aquells que coneixes a través d’amics dels teus amics sortint de festa. També en la superficialitat de les relacions, o potser de la nova trobada lleugeresa amb la que parlem de les nostres parelles amb els nostres amants. Hi ha una recerca per aquell ideal d’amor vell i durable, senzill i tendre, que ha anat fent-se miques.
La tercera part la pel·lícula opera a un nivell pràcticament simbòlic i poètic, al meu mirar encertadíssim. Abandona la pel·lícula d’amor i esdevé una pel·lícula sobre l’inconformisme, sobre el coqueteig com una fase perpètua de l’existència, sobre com el que desitgem és efímer i no volem tant aconseguir-ho sinó perseguir-ho per sentir-nos vius i lliures. I ens ho explica amb una cinta de moèbius similar a la que creava Milcho Manchevski per a la seva primera pel·lícula Antes de la llúvia.
Meca o picadero
Fin de Siglo ocorre a Barcelona, del Clot a Horta, reconeixible a cada cantonada (tot i la pretesa cuotidianitat de no ensenyar monuments). No puc evitar pensar en la Meca sexual en la que Barcelona s’ha anat convertint pels turistes dels països on encara costa sortir de l’armari.
Suggerir a la Sang-Soo (Ahora Sí, Antes No) al cinema és una cosa que confón sobremanera: s’enquadra de manera escèptica, sense guia moral i es deixa que cadascú filtri des de la seva pròpia persona i prejudicis. El problema és que aquest judici que se li ofereix a l’espectador no té límits quan es parla d’un grup estigmatitzat com són els gais i et demana un discurs sense fisures, perquè costa distingir la intencionalitat en el discurs de la casualitat. Castro es cura en salut quan explicita el sexe segur entre els personatges. Però n’hi ha molts, de prejudicis: jo també filtraré cada pel·lícula a través de la meva ideologia anti-gentrificació, de les parts no polides de la meva homofòbia interioritzada (per què cap dels dos personatges té ploma?), del slut-shaming, del trànsit continuu de la meva generació cap a la deconstrucció plena. Alguns d’aquests angles són molt locals i imprevistos.
Sé amb quin codi llegiré la pel·lícula però no quins codis s’han tingut en compte per escriure-la. Perquè no hauria de pensar que el guionista-director està, com jo, esbiaixat? Que objectifica la meva ciutat com el seu parc de jocs o que creu que viu en un món de gais ostentosament sobrequalificats que només veuen Barcelona com una platja assoleiada. Espòiler, a la Barceloneta hi ha rates. Espòiler, és tan digne viure a Barcelona com a Berlín o Nova York, encara que aquelles semblin més primermundistes. Espòiler? La homonormativitat segueix sent criticable per ser capitalista i classista.
El veredicte
El millor: el tríptic narratiu que aprofundeix progressivament en els anhels i les pors dels protagonistes.
El pitjor: una arrencada difícil i un punt de venda que despista del seu fons metafísic. Algú ha escampat el rumor que és la millor pel·lícula gai de l’any, però sembla una maniobra per augmentar el poder de convocatòria que de per si una pel·lícula tan autoral li costaria d’aixecar.
La nota: 6,5
