La bona collita de cinema hispànic de l’any 2022 ha presentat molts films que miren cap a l’univers femení ampliant perspectives i punts de vista. Al marge de la qualitat artística de totes elles, el millor és que la majoria estan dirigides per dones (o, potser, és justament per aquest motiu). Hem tingut atípics comings of age a Cerdita (Carlota Pereda), Las gentiles (Santi Amodeo) o La consagración de la primavera (Fernando Franco). Interessants replantejaments de les relacions mares-fills a El agua (Elena López Riera) o Carta a mi madre para mi hijo (Carla Simon) retrats de maternitats joves a Girasoles Silvestres (Jaime Rosales) i Cinco Lobitos (Alauda Ruiz de Azúa).
Però si hi ha una pel·lícula que concentra tots aquests temes és La maternal de Pilar Palomero, una directora que ja va brillar amb el seu anterior film Las niñas. Al seu nou film, Palomero ens presenta la història col·lectiva d’unes mares adolescents a mig camí entre la ficció i el documental. La seva rebel protagonista és Carla, una nena de 14 anys que ha quedat embarassada d’un amic de l’escola. Quan una treballadora social ho descobreix, Carla ingressa a ‘La maternal’, una casa amb més noies en la mateixa situació i en la que haurà d’aprendre a ser mare i adquirir habilitats per integrar-se, prematurament, al món dels adults.
Un dels aspectes més interessants del film de Pilar Palomero és el seu repartiment. En primer lloc, cal destacar la gran interpretació de Carla Quílez, una jove promesa descoberta per Instagram i que encara no té 16 anys i, per tant, no pot optar al Goya d’interpretació, però que si el va aconseguir al Festival de San Sebastián. Al seu costat trobem un grup de mares adolescents reals que donen el to de semidocumental al film. La química entre totes fa molt emotives moltes escenes a la casa d’acollida, com per exemple el moment en què cadascuna d’elles explica per què han arribat fins allà. L’altre pol narratiu és la tensa relació de Carla amb la seva mare, l’actriu Ángela Cervantes, que s’anirà redreçant a mesura que avanci el film.
A diferència de Las niñas, que era un film autobiogràfic de la directora, La maternal sorgeix més de la necessitat de visibilitzar el tema de les mares joves. Però això la posada en escena de La maternal segueix la línia de cert cinema espanyol indie amb una càmera molt propera a les protagonistes. No busca ser un film de denúncia sinó un transmetre el missatge des del respecte i complicitat amb les noies, fent palesa una gran manca d’educació sexual encara als nostres temps.
Veredicte
El millor: la complicitat entre totes les noies que habiten ‘La maternal’.
El pitjor: que encara hi hagi embarassos adolescents.
Nota: 8
