A La maison hi ha moltes capes, molts discursos i molts debats a obrir. Posem-nos en situació. El film de la directora francesa Anissa Bonnefont (Nadia, 2021) està basat en la polèmica novel·la homònima d’Emma Becker. Polèmica perquè explica el cas real de l’escriptora que quan vivia a Berlín es va prostituir per trobar la inspiració per la seva tercera novel·la. El que havia de ser “una prova” va acabar sent el seu modus vivendi durant dos anys.
“El dret de les dones a controlar els seus propis cossos, i per tant la seva sexualitat, és qüestionada. I si l’escenari de la pel·lícula és la prostitució, el tema veritable és la sexualitat i el desig de les dones. Per això una pel·lícula com La maison té, crec, una gran ressonància avui dia”. Aquestes són paraules de la directora del film que, conscient del tema que té entre mans ja assegura que el seu film és un potent artefacte de discussió i trencar tabús (com ho és la novel·la).
El que passa a La maison, es queda a La maison
Ana Girardot es posa a la pell i la llenceria d’Emma Becker en un paper arriscat i amb una alta càrrega eròtica. La veritat és que sorprèn la naturalitat amb la qual explora els alts i baixos de la (mal dita) professió més antiga del món. El personatge és múltiple perquè tenim l’Emma investigadora, l’Emma explosiva i l’Emma reflexiva. A ella li interessa la vida de les prostitutes, les petites històries paral·leles al mercadeig sexual. Ara bé, acaba trobant una experiència que tampoc li desagrada tant.
Algú podria acusar la pel·lícula (i el llibre) de blanqueig de la prostitució i els drames humans que hi ha al voltant. El cert és que a Alemanya dedicar-se a aquesta professió és legal. Les persones que s’hi dediquen cotitzen i això frena, a priori, alguns dels mals i delictes que trobem a altres països. Ara bé, això no impedeix que, com veiem a La maison, socialment el fet és un tabú. Especialment rellevant és la relació amb la germana de la protagonista o un amic seu casat amb qui té una aventura. Tot i que tots dos són joves de ment oberta, tots dos s’escandalitzen en veure que l’Emma ven el seu cos a canvi de diners. I el film no escatima en detalls i varietat de clients.
Però a l’Emma li agrada el sexe. A la seva manera, “gaudeix” l’aventura. La pel·lícula no mostra tant el costat més perillós de la feina (agressions, violacions, explotació, tràfic de persones i un llarg etcètera). Se centra més en el debat moral, en el plaer femení, en l’empoderament i en la sororitat. Es deixa coses? Segur. Banalitza la prostitució? Que cadascú jutgi. A mi em va semblar una manera interessant d’obrir un debat que ningú no obra (legislativament) en aquest país. Màscares fora. La Maison és un artefacte de discussió molt interessant i una pel·lícula que passa bé sense ser res de l’altre món.
Veredicte
El millor: exposa un debat de fons molt intens i necessari i ho fa sense pèls a la llengua.
El pitjor: com que no entra en el drama humà de la prostitució algú pot pensar que idealitza la professió o en certa manera la “defensa”.
Nota: 7
