Pels que som molt cinèfils, sobretot aficionats del cinema de gènere i fantàstic, Sitges és gairebé la nostra ciutat capital, pel seu Festival de Cinema Fantàstic, que aquest any celebra el seu 50 aniversari. Però el passat 28 de juliol de 2017, Sitges acollí per primer cop un altre festival, aquesta vegada de música… o potser de cinema? El concert inaugural del Festival Jardins de Terramar de Sitges conjuntava música i cinema i de la millor forma possible: La La Land in Concert, on una orquestra interpretà la banda sonora de Justin Hurwitz mentre es projectava la pel·lícula que ha captivat a mig món.
El festival obria les portes 2 hores abans del concert, i oferia al públic un entorn natural a l’aire lliure amb sessions de música chill out a càrrec de DJ MeMilan, diversos food-trucks que oferien menjar, i un concert previ de Llørenz, una banda electro-pop de Sitges que va amenitzar el vespre mentre el públic esperava el plat fort de la nit.
Finalment, i amb 20 minuts de retard, ben asseguts a les grades, entràvem a la galàxia La La Land. Però per sorpresa dels assistents, la pel·lícula no començà immediatament, i és que Justin Hurwitz va compondre una obertura i un interludi especialment per a la gira La La Land live in Concert, per ser tocades lliurement per les orquestres just abans de començar la pel·lícula i just després de la pausa a mig film. Gens jazzístiques i molt més simfòniques i melòdiques, les dues peces se centren molt més en Mia and Sebastian’s Theme i en The Fools who Dream que en altres temes com Another Day of Sun o Someone in the Crowd. A continuació podeu escoltar l’obertura, lamentablement no del concert de Sitges sinó de la premiére que es va fer fa mesos a Los Angeles, al Hollywood Bowl, on el mateix Justin Hurwitz dirigia l’orquestra:
Després de l’obertura, ara sí, apareixia en pantalla el ja famós logo de “filmed in Cinemascope” i començaven a sonar els clàxons de l’arxiconegut embús de trànsit que inicia el film.
Les ganes que personalment tenia de sentir una de les meves bandes sonores preferides de l’any només es podia comparar amb el neguit que tenia per com sonaria l’orquestra. Com a melòman fanàtic de bandes sonores i amant del jazz, justament la part jazzística és la que em feia més por: el swing que es necessita per tocar com una big band normalment no es troba en una orquestra simfònica. Les orquestres simfòniques són excel·lents interpretant èpica i lirisme, però el swing sol ser una assignatura pendent. No perquè siguin mals músics, sinó pel que explica el mateix Sebastian a la mateixa La La Land: el jazz és llibertat, improvisació, i precisament llibertat és el que menys tenen els músics d’una orquestra simfònica, ja que estan supeditats al director, a la partitura, al tempo i a la mateixa formació de músics.
Però totes les pors van passar ràpid quan vaig sentir l’Orquesta Sinfónica Verum, jove formació madrilenya que acaba de celebrar els seus 10 anys, interpretant magistralment Another Day of Sun amb un més que genial swing i una sincronització perfecta amb els cantants, veu dels quals sortia directament del film. Observeu el següent vídeo oficial del concert que va oferir la mateixa orquestra a Madrid el dia següent de Sitges. Senzillament espectacular:
No obstant això, hi va haver un problema amb el so, totalment aliè a l’orquestra, que va estar supèrbia, i és la mala configuració dels micròfons que hi va haver la primera mitja hora del concert: el piano, el xilòfon, les cordes i els vents s’escoltaven a les mil meravelles, però els saxofons gairebé no se sentien, les trompetes i la percussió se sentien massa, i la guitarra va passar totalment desapercebuda, especialment durant You’re Coming Right?, la peça instrumental preludi de Someone in the Crowd, i li va fer perdre tota la gràcia ja que el “joc” musical entre el piano i la guitarra va desaparèixer per complet.
I per afegit, el més absurd de tot: els tics sonors dels punts de tempo de la pantalla del Sistema Newman d’ajuda del director s’escoltaven clarament pels micròfons en moments de calma i faltant pocs segons perquè l’orquestra entrés.
Una autèntica llàstima, ja que si bé tots els problemes de so es van solucionar, no es van arreglar fins després del ball de A Lovely Night, on el desastre dels micròfons amb els metalls va ser massa evident ja que van trencar tot el swing de la part central de la cançó, swing que l’orquestra Verum executava excel·lentment però costava molt d’apreciar. En el següent vídeo podeu comprovar-ho, és un assaig seu precisament de la part del ball de A Lovely Night:
I ja que estem criticons (perdoneu-me el barbarisme), m’agradaria recalcar el fet que, pel que fa la publicitat del concert, no s’anunciava enlloc quina era l’orquestra que hi havia a l’escenari; mai hi apareixia el seu nom. Vaig haver de ser jo qui acostant-me a l’escenari en finalitzar el concert, vaig poder parlar uns minuts amb en Víctor, un dels saxofonistes, i amablement em va dir quina formació eren. Amb la gran feina que van fer sobre l’escenari, trobo que posar Orquesta Sinfónica Verum en comptes “d’orquestra de 50 músics” era més adient.
Però tornant al concert, m’agradaria fer una menció especial a en Borja, el pianista de la Verum, i remarcar la complexa feina que va fer. És sabut que és el mateix Ryan Gosling qui, a part de cantar, toca el piano a la pel·lícula. I així com les veus de les cançons eren les originals del film, vaig imaginar-me que encara que la música fos en directe, pels moments de piano on s’enfoca Ryan Gosling tocant es mantindria el so de la pel·lícula. Bé, doncs no. Si mireu la foto següent que vaig poder fer, al costat del piano hi havia una pantalla en la qual es projectava el film i en què el pianista, a més de seguir les indicacions del director, agafava la referència de Ryan Gosling per tocar les tecles al mateix temps. I això incloïa, per exemple, els moments de Mia & Sebastian’s Theme o el solo de Start A Fire, on va usar un teclat que tenia al costat del piano. Aquesta sincronització extra que havia de fer en Borja, el pianista, és un fet que potser va passar desapercebut al gran públic, però que sens dubte mereix ser comentat per la dificultat extra que implica. Bravo Borja.
En definitiva, un grandíssim concert d’una banda sonora molt exigent i peculiar. Exigent per l’alt nivell jazzístic que es necessita, i peculiar perquè, com ja vaig esmentar al meu article sobre la música de La La Land, a part de la mateixa banda sonora simfònica que acompanya les imatges, el jazz que els mateixos personatges escolten a locals o amb vinils és música escrita per Justin Hurwitz i, per tant, pertanyent a la banda sonora, i que l’Orquesta Sinfónica Verum va interpretar talment com si d’una big band es tractés. I aquesta dualitat musical és digna d’aplaudir-la.
Per acabar la crònica com cal, amb jazz del que et fa aixecar de la cadira i ballar, us adreço a la part final de Someone in the Crowd que es va tocar a mode de bis i que tancava el concert. Un gran final per a una gran vetllada, viscuda en un gran entorn com és els Jardins de Terramar, a l’aire lliure. Sitges va ser, per una nit, la Ciutat de les Estrelles.
