today-is-a-good-day

La itàlia apocalítpica del cinema

- Advertisement -

Camps erms, supervivents nòmades, bandes despietades que arrasen amb tot i tothom, la mort a cada cantonada i la llei del més fort és el que ens espera més enllà del coronavirus? No, són elements habituals del cinema postapocalíptic italià. Un cinema nascut sota el paraigua de l’èxit de Mad Max (en especial de la segona part), però que també influencia d’altres pel·lícules com 1997: rescate en Nueva York o The warriors. I és que els italians tenien un ull posat en què triomfava als cinemes de tot el món per facturar uns productes tant per al seu mercat com per exportar, un cinema que va generar el seu propi mijtà, amb equips tècnics i actors, que transitaven d’una producció a una altra. Un cinema que és l’eix vertebral d’Apocalypse Domani, llibre oficial d’aquest passat festival de Sitges.

Aquest no és un fenomen estrany al país transalpí, ja que era la mateixa tàctica que havia portat al naixement del tan celebrat Spaguetti Western i que havia continuat amb l’eurospy (imitacions europees de James Bond). Noms com Sergio Corbucci, Bruno Mattei, Lucio Fulci, Enzo G. Castellari o Antonio Margheritti que fins feia quatre dies rodaven històries de pistolers del llunyà oest, de cop es trobaven rodant en deixalleries, fàbriques abandonades, antigues canteres o qualsevol localització que evoqués l’apocalipsi.

- Advertisement -

I amb molt d’èxit, fins i tot als Estats Units on 1990: los guerreros del Bronx va ser un gran èxit i va suposar l’inici d’aquesta febre apocalíptica. 1990: los guerreros del Bronx presenta un barri del Bronx dominat per les bandes del futur (amb molta influència de The warriors) on l’hereva d’una gran multinacional es refugia per escapar dels malvats directius que la volen morta. Allí estarà sota la protecció dels Raiders, capitanejats per Trash interpretat per la fugaç estrella Mark Gregory (en realitat Marco Di Gregorio, es rumoreja que actualment és cambrer en una pizzeria de Roma). Uns directius que contractaran a un mercenari per a que s’infiltri al Bronx i la torni a la civilització. Un esquema argumental calcat a 1997: rescate en Nueva York, tot i que queda lluny de l’epopeia de John Carpenter, el ritme dels guerrers del Bronx és irregular i Mark Gregory no li arriba ni a la sola de la sabata al carisma de Kurt Russell. Tot i això, és una aventura divertida, entretinguda en què destaca l’estrafolari disseny de les diferents bandes, especialment els que s’inspiren en La naranja mecanica, la presència de Fred Williamson (habitual en aquest tipus de produccions) i que hi ha bufetades i patacades per afartar-se.

- Advertisement -

No és un cinema perfecte, però en la imperfecció de les seves produccions està la seva gràcia. Per exemple a 2019: tras la caida de Nueva York tenim una nova missió de rescat a Nova York, però en aquest cas es busca l’última dona fèrtil de la Terra. Sergio Martino dirigeix i es nota que s’ho passa pipa jugant amb les maquetes que conformen els paisatges àrids d’aquesta producció on hi ha de tot: des de malvats imperis totalitaris, mutants per culpa de la radiació, cyborgs, naus espacials, homes-simi i cotxes tunejats a l’estil apocalíptic. Ja ho veieu, un festival d’acció que funciona per acumulació d’elements en lloc d’intentar harmonitzar el conjunt.

Però no només de post-apocalipsi va viure el cinema italià de l’època. Alien també va crear escola i a falta d’un exploit italià en va tenir 3. De Contaminación alien ja vam parlar-ne a l’article dedicat a Luigi Cozzi (concretament al llibre Directed by Lewis Coates). Més cara que esquena hi van posar els responsables d’Alien 2: sobre la Tierra en què un ésser extraterrestre fa la punyeta a un grup d’espeleòlegs. Sense ritme i amb moltes escenes que només hi són per arribar a l’hora i mitja, tot convida a fer una becada, ni tan sols les explosions gore que provoca l’extraterrestre animen gaire el conjunt.

Si Alien 2 era un bon cas de caradurisme, Bruno Mattei (i el seu guionista habitual Claudio Fragasso) no es queda enrere amb Terminator 2, que en realitat fusiona l’argument de Aliens i Terminator en una Venecià apocalíptica en què uns essers assetgen una unitat de l’exèrcit. Sé que l’he vist, però no recordo res de res d’aquesta pel·lícula. La qual cosa no sé si es bo o dolent.

De fet, del mateix duo és la inoblidable Año 225, después del apocalipsis en què un grup de moters del futur, postapocalíptic per suposat, es refugien en un magatzem on un grup de rates mutants els assetja. Com poder oblidar els atacs dels ratolins que bàsicament consisteixen en un tècnic fora de pla que llença literalment poalades de ratolins a sobre dels actors. Tan delirant i estrafolària com sona i a sobre amb un final molt inspirat per El Planeta de los simios. Això sí, amants dels animals, absteniu-vos-en.

Italià el país de la pasta i la pizza, ja no la veureu amb els mateixos ulls desprès d’aquest llibre. Un llibre que primer s’estructura en capítols temàtics, per després introduir entrevistes a tres dels culpables d’aquesta corrent: Luigi Cozzi, Enzo G. Castellari i Sergio Corbucci. Finalment hi ha un seguit de ressenyes individuals a les pel·lícules més representatives de la època.

Un llibre que és tota una delícia per als sibarites del gènere, aquests espectadors que sabem gaudir no només del que ens dona Hollywood sinó també de la seva contrapartida de la sèrie B, amb totes les imperfeccions, defectes i errors que puguin tenir.

- Advertisement -
Jordi Arasa
Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents