Sempre es diu que el millor que et pot passar quan ho deixes amb la teva parella és deixar-ho en bons termes, tenint un bon final. Perquè, al final, serà l’últim sabor de boca que et quedarà de la relació, i aquest regust condicionarà el record de tot el que ha passat. Doncs, com en la vida, en el cinema passa una cosa similar.
En aquest cas no parlarem de cinema, parlarem de sèries. En són moltes les que podem trobar en el nostre catàleg; estem vivint una febre de sèries i és tan gran la quantitat, que escollir-ne una entre totes elles és com passar un diumenge de ressaca a casa dels pares. I quan t’has decidit per una, et trobes amb deu temporades, de les quals les tres últimes estan dividides en parts, cada temporada té un total de deu capítols —d’una hora de durada cadascun— i per acabar de posar la cirereta al pastís: moltes d’elles tenen un final digne d’oblidar. Des de Los Serrano, passant per Merlí i acabant en Joc de Trons. He mencionat Los Serrano, però mai l’he vista. Però el seu final és més famós que la mateixa sèrie en si. En canvi, les altres dues sèries —Merlí i Joc de Trons— van remoure alguna cosa dins meu i el seu final em va decebre més que el Barça de Koeman.
Merlí em va enganxar quan estava acabant l’ESO. La promesa d’un següent cicle d’estudis ple de sexe, drogues i alcohol em tenia atrapat a TV3. Però, tot i ser una sèrie curta —3 temporades— es podia sentir com els seus personatges es ressentien i les trames de tant voler filar més prim, el fil es va trencar i es va perdre. Ens trobem de cop i volta enterrant al protagonista de la sèrie, Merlí, sense cap mena de sentit narratiu més enllà de quatre escenes on es deia que a Merlí li feia mal el cap.
Joc de Trons sí que és una sèrie un pèl més llarga: 8 temporades i 73 capítols d’una hora o més de durada. Una sèrie que abraçava trames diferents de molts personatges, que s’entrellaçaven, se separaven i algunes morien. I la sèrie sembla el procés d’un treball d’institut, on les primeres temporades —el que ve a ser la introducció— es cuida absolutament tot i quan arribes a les conclusions —les últimes temporades— es fa a correcuita, intentant solucionar la manca de feina amb romanços entre personatges pel simple fet que el públic els ‘shippejava’ i creant personatges no rodons sinó de contrastos: en un episodi eren les reines de la festa i representaven l’empoderament i al següent eren unes assassines que es pugen en un drac per cremar a tota la població.
Com amb les relacions, intentar allargar-ho és cavar una tomba d’una mort anunciada. També penso que aquest article, com aquestes sèries, no té un bon final, què penseu vosaltres?