La llegendària història, que va ser escrita per Mary Godwin fa gairebé dos segles, s’ha anat representant al cinema en innombrables ocasions des de el 1910 fins a l’actualitat. Totes aquestes adaptacions parteixen del mateix punt. El científic, Victor Frankenstein, desitja crear vida a partir de trossos de cadàvers desafiant les lleis de la natura.
En aquesta nova versió, es podria parlar de preqüela, ja que es basa en la vida del jove Igor Strausman, un pobre geperut que viu al circ i que és una apassionat del món de la medicina. Degut a un accident, on una noia trapezista (que Igor estima en silenci) cau i és a punt de morir, però gràcies al geperut se salva. Així acaba coneixent a l’estudiant de medicina Victor Frankenstein. Aquest, de fet és el que el salva de la precària situació al circ i se’l emporta a casa seva. Junts estudiaran la ciència que els uneix i acabaran creant un monstre que enfrontarà els ideals de la humanitat.
A priori, el film dirigit per Paul McGuigan (Push, alguns capítols sèrie Sherlock) aporta frescor, llibertat d’expressió, transmet el reflex gòtic de la novel·la original incorporant tocs de comèdia negre intercalats en el més profund dramatisme. Té un començament convincent, desenvolupa la trama amb força, capta l’atenció amb el seu espectacle carnavalesc. Però, tot i variar el punt de vista, passant a un narrador com és el propi ajudant d’en Victor, la cosa se’n va de les mans… Pateix una evolució obsessiva amb voler explicar alguna cosa nova i totalment diferent, i a estones ho aconsegueix però d’altres roman repetint la mateixa fórmula. El final es totalment ambigu, rocambolesc i tan exagerat que ningú creu res del que està succeint.
James McAvoy (Filth, X-Men: First Class) interpreta al jove Frankenstein en una actuació sublim, potser exagerada en algunes escenes, però impacta com ho viu i demostra la seva passió pel que fa (tant a la pel·lícula com a la realitat). Aquesta és l’única raó per la qual val la pena veure aquest film. Per contra, Daniel Radcliffe (saga Harry Potter, Horns) interpreta el personatge de l’Igor i sembla que, sense màgia, no troba el seu racó en aquest món. Després d’obtenir el reconeixement pel seu paper com a mag la resta de guions que selecciona no acaben d’encaixar amb ell i aquesta ocasió, no és una excepció. Potser, En Harry es troba a l’ombra d’en James però no destaca gaire, l’única química viable és la que obté amb Jessica Brown Findlay (Winter’s Tale, Downton Abbey), la noia de la qual s’enamora al film. Una historia que poc aporta a l’original però que s’utilitza per desmarcar-se’n. A més, hi figura un personatge interpretat correctament per Andrew Scott (Spectre 007, Sherlock), es tracta d’un policia molt creient que investiga la desaparició de cadàvers i es fixa en la feina que exerceix el científic.
El llargmetratge en ocasions és tediós, arriba un punt que avorreix i es torna inversemblant. És divertida, malgrat no cercar aquesta comesa. Hi ha adaptacions que són pitjors, que no es deixen veure, aquesta almenys ho permet i aporta un punt de variabilitat en un món on la reiteració va de la mà de les adaptacions i remakes.
Veredicte
El millor: La interpretació majestuosa amb la màxima expressivitat d’en James McAvoy i el toc de comèdia negra afegit.
El pitjor: A mesura que avança vol arribar més lluny i se’ls va de les mans, perdent la essència del film.
Nota: 6
