Tenia —i penso que encara podria continuar tenint-lo— un talent natural per narrar històries amb imatges. Les va passar ‘canutes’ per entrar a l’Escuela Oficial de Cine, però ho va aconseguir malgrat que va haver de passar un examen tan dur com unes oposicions de l’estat. Quan va haver entrat a l’Escuela era un noi ple d’il·lusions, creia que el cinema era l’únic que comptava a la seva vida. De seguida va fer de guionista de dues pel·lícules hispano-italianes de l’oest, rodades als estudis d’Esplugues City. Amb molta tenacitat va aconseguir dirigir un film ‘baratet’ que va ser tot un èxit i li va obrir les portes per dirigir mitja dotzena de pel·lícules de gènere de sèrie B en coproducció amb Itàlia i França. Finalment, fa adaptacions de dos títols il·lustres de la literatura catalana, finançats per TV3, que encara es passen en ocasions solemnes, dues pel·lícules emblemàtiques d’aquelles que continuen fent patxoca i que demostren que és un gran director. I de cop i volta, res de res, no li surt cap altre projecte. No sap ben bé per què, què està passant?, totes les seves darreres pel·lícules han estat grans èxits. Li diuen que el cinema és així, ningú sap el perquè. Però ell no es conforma.
Com que és un home d’empenta crea la seva pròpia productora, s’embolica en un projecte de cost mitjà, i no pot acabar-lo. Perd bous i esquelles, s’arruïna i li queden deutes per a tota l’eternitat. Se separa de la seva dona, que prefereix un actor que es guanya bé la vida i decideix que no vol passar la resta de la vida amb un pelacanyes com ell. L’aparició del vídeo li ofereix la possibilitat de fer documentals low cost i sobreviu amb allò que es coneix com a vídeos industrials, vídeos per a empreses que li donen alguns calerons, tot i que no pot acabar de pagar els deutes. Accepta qualsevol feina per fer bullir l’olla. Fa d’ajudant de direcció de nois acabats de graduar i accepta el que li surt, ajudant del que sigui, guionista… Fa classes. Per vergonya, la majoria de vegades, no permet que surti el seu nom als crèdits dels films. Els nous el tracten de vostè: “Ah, vostè és el director de X? L’admiro molt. La pel·lícula em va agradar un ou”.
El vaig veure l’altre dia. Em va dir que està a punt de fer els 66 anys i, com que no ha pogut pagar-se d’una manera continuada les quotes de la seguretat social, ja sap que tindrà molt crua la jubilació. I per això ara fa de tot, al cinema i fora del cinema. Un dia fa de figurant, a l’estiu se’n va a la Costa a fer de cambrer, a l’hivern de manobra amb marroquins o xinesos que els coneix d’haver-los dirigits en alguns dels seus documentals. Ha perdut fins i tot l’afició pel cinema. No coneix res del cinema actual. Ja no és membre de l’Acadèmia perquè no es pot permetre pagar la quota. Es podria dir Xavier X, però també Joan F., Maria Z., Antònia B. o Felip S. La seva història potser no és el 100 per 100 veritable i no és única. Es repeteix més o menys en centenars d’homes i dones que una vegada van voler fer cinema i que ara es guanyen la vida com poden. Alguna vegada algun historiador d’aquí els hi dedicarà un llibre, La generació perduda del cinema català, i un de Madrid en farà un altre, La generación perdida del cine español, dos llibres que potser no es publicaran mai perquè les editorials saben que els llibres de perdedors aquí no tenen cap èxit. Als Estats Units són els que més es venen, encara que paradoxalment siguin el bressol de la societat de l’èxit. Els nostres personatges a vegades es pregunten si potser han nascut en el temps i el lloc equivocats.
