La història dels videos nasty

- Advertisement -

Vivim els temps del políticament correcte extrem que estem vivint, en què la cultura de la cancel·lació sembla que s’estigui imposant i els papers habituals dels eixos dreta i esquerra sembla que s’hagin intercanviat. Històricament havia sigut la dreta la corrent més censora mentre que l’esquerra sempre havia apostat per una llibertat creativa, avui dia s’han invertit els papers. O que simplement es confirma el que sempre s’ha dit que els extrems es toquen.

Amb aquest marc social d’avui dia no puc fer res més que recordar que no fa gaire, també sota uns criteris de protegir la moralitat (tot sota un paraigua de condescendència màxima), a Europa va existir una llista de pel·lícules prohibides, concretament a l’Anglaterra de Margaret Thatcher: eren els video nàsties, un fenomen que van convertir, paradoxalment, un grapat de pel·lícules que no tenien gaire a veure entre elles en cinema de culte. Es tracta d’un fenomen que analitza el llibre oficial de la novena edició de la CutreCon: Videonasties, memorias de un cine prohibido vol.1 (1963-1979) de Daniel Rodríguez Sánchez.

- Advertisement -

A finals dels 70 amb l’auge del mercat del vídeo a Anglaterra arribaven tot tipus de pel·lícules que no passaven per l’organisme encarregat de qualificar aquelles que s’emetien en cinemes, ja que simplement aquesta finestra d’explotació no l’utilitzaven i arribaven directament a vídeo. Entre aquelles que no passaven per cinemes hi havia les que feien gala de ser les més violentes i sàdiques, les que tenien una portada ben cridanera. Un reclam que, per cert, funcionava.

- Advertisement -

Això va portar que la National Viewers and Listeners Association posés el crit al cel i iniciés una campanya per protegir la moral i sanitat mental dels consumidors de vídeo. Els tabloides anglesos van veure-hi una gran oportunitat per vendre més diaris i van recolzar aquesta campanya amb tot de portades sensacionalistes. Un clam “popular” que no va desaprofitar Margaret Thatcher per apuntar-se un punt creant una llista de pel·lícules prohibides per “tenir tendència a depravar i corrompre les persones sota tot tipus de circumstàncies de llegir, veure o escoltar la matèria de determinats productes”. Com veieu una definició tan sui generis, que qualsevol cosa hi podia cabre.

Per exemple, la pel·lícula més antiga en entrar en aquesta llista seria Blood Feast (1963) considerada la primera pel·lícula gore. Al film, un cuiner egipci durà a terme tot un seguit d’assassinats, molt explícits, per fer ressorgir una deïtat anomenada Ishtar. La pel·lícula és molt explícita i es pot entendre fàcilment perquè va entrar en els vídeo nasties, tot i que vista avui en dia els seus efectes especials matussers i artificiosos no provoquen ni fred ni calor.

Eloy de la Iglesia veia com una de les seves pel·lícules, La semana del asesino, també entrava a la  llista. Una pel·lícula que segueix els passos d’un assassí en sèrie en un context de marginalitat social i amb clares insinuacions homosexuals tampoc va agradar a la censura britànica. Hi ha molts indicis que indiquen que els censors no van veure mai la pel·lícula i que simplement va entrar a la llista pel títol internacional The canibal man, tot i que la pel·lícula no conté cap referència al canibalisme.

El tema del canibalisme porta cua perquè justament en aquells anys Itàlia estava inundant els videoclubs de tot el món amb pel·lícules com La montaña del Díos caníbal o El país del sexo salvaje. La montaña del Díos caníbal va tenir la seva ració de polèmica a Espanya ja que TVE la va programar el 8 de setembre del 1982 a les 16:20 dintre de l’espai “Vacaciones de cine”, segurament l’encarregat de programació no va veure la pel·lícula íntegrament, ja que en la primera meitat del film es desenvolupa com una cinta d’aventures selvàtic i no és fins als últims 40 minuts que no apareixen els caníbals i provoquen una orgia de brutalitats molt típica de les pel·lícules d’aquest gènere. Per cert, que qui més pateix els salvatges és Ursula Andress la primera noia Bond.

Podríem parlar d’altres gèneres en el punt de mira de la censura britànica com eren la Nazisploitation (Campo de concentración nº7, La última orgia de la Gestapo) o el Rape&Revenge (La última casa a la izquierda, La violencia del sexo o Violación en el último tren de la noche). Però em resulta més curiós parlar de casos com el de La maldición de la béstia (1975) producció espanyola al servei de l’estrella del terror Paul Naschy, en què tornava a interpretar el seu personatge fetitxe Waldemar Daninsky. Waldemar Daninsky encapçala una expedició per rescatar un amic seu desaparegut mentre buscava el Yeti, durant l’epopeia es trobarà amb bandits mongols, bruixes, rebrà una maledicció que el convertirà en home llop i es produirà l’escena clau de la pel·lícula: un enfrontament entre l’home llop i el mateix Yeti. Tot un producte pulp de la època, com solien ser les aventures de Waldemar Daninsky, no especialment violent, o almenys no més que altres pel·lícules de l’època. Si que és cert que conté una brevíssima seqüència de canibalisme per part d’unes bruixes, però és una escena aïllada i molt continguda dintre del metratge. Serveixi això per il·lustrar l’arbitrarietat en què una pel·lícula podia entrar a la llista de censurades.

Com ja he dit al principi, el fet d’estar dintre d’aquesta llista ha portat a algunes pel·lícules a esdevenir de culte pel simple fet de ser una video nasty. Pel·lícules que d’altra banda haurien quedat relegades a l’oblit. És el cas de No mireis en el sótano, un avorridíssim film de misteri i terror de baix pressupost. Una infermera entra a treballar en una clínica mental, ubicada en un casalot aïllat, i aviat notarà un estrany comportament entre els pacients i sobretot els infermers. Això és la pel·lícula durant uns durs i llargs 80 minuts, que al final t’ofereix el sobtat gir final que els infermers també son pacients que han assassinat els autèntics infermers.

- Advertisement -

Un fenomen que no només es va limitar a crear aquesta llista de pel·lícules prohibides, sinó que també incloïa batudes policials a videoclubs a la cerca d’aquestes pel·lícules, ja que no pel fet d’estar prohibides la seva demanda desapareixia sinó tot el contrari. I alguns videoclubs les llogaven de sota mà. De fet, els mateixos tabloides animaven els seus lectors a denunciar aquells locals on sabien que es podien trobar aquestes films.

Daniel Rodríguez Sánchez ens ofereix un repàs a tots les cintes afectades per la censura britànica des del 1963 fins al 1979 en aquest primer volum. Un pròleg d’Angel Sala, una introducció i història d’on ve aquest fenomen per ràpidament repassar una per una cadascuna de les pel·lícules. De cada pel·lícula s’ofereix una breu explicació de la seva gestació, uns breus apunts del seu argument i una extensa anàlisi d’aquesta (molts cops excessivament llarg i indulgent, he detectat moltes venudes de moto), per finalment concloure les raons que van portar a entrar a la llista de video nasties. Un llibre que es complementa amb abundant material gràfic.

- Advertisement -
Jordi Arasa
Jordi Arasa
Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

spot_img

Articles més recents