La història dels Critters en un sol llibre d’Octavio López Sanjuán

- Advertisement -
- Advertisement -

Petits, rodons, peluts i amb una gran boca i moltes dents són els Critters i tenen tanta gana que fins i tot se’t menjaran a tu. És cert que sense l’èxit dels Gremlins difícilment hauríem tingut Els Critters però s’ha de dir que aquests animalons peluts tenen suficient personalitat i entitat per tenir el seu propi fandom que els reverencia i reivindica com un exemple de sèrie B ben portada a terme. Personalment, són part de la meva infància, igual que els Gremlins, des que vaig veure la segona part una matinada d’estiu a TV3. Però sembla que no soc l’únic que es va deixar entendrir per aquestes boles peludes que ho devoren tot al seu pas, a Octavio López Sanjuán també el van captivar i avui dia tenim aquests Critters devoradores del espacio exterior.

Tal com ja hem indicat, els Critters van veure la llum a l’escalfor de l’èxit dels Gremlins, però era una idea que el seu guionista Brian Munir tenia al cap des de feia temps. I això es nota ja en la primera pel·lícula que incorpora molts elements nous pel que fa als Gremlins: una ambientació més rural, uns animalons amb molta mala llet i múltiples armes (dards paralitzants, una capacitat per créixer desmesurada), l’origen extraterrestre d’aquests i els caça-recompenses que els persegueixen. Potser és una cosa una mica oblidada, però la primera Critters arranca amb la fuga d’aquests d’una estació espacial que funciona com una presó, arran de la fuga a dos caça-recompenses se’ls encarrega amb la tasca de capturar-los (vius o morts), uns caça-recompenses que tenen l’habilitat d’agafar la forma que vulguin per tal de passar desapercebuts, cosa que no aconsegueixen ja que al poble rural on arriben causaran caos i destrucció. Els critters aterraran la granja dels Brown on acorralaran i torturaran la família, la qual no dubtarà a contraatacar sempre que pugui.

Aquesta primera pel·lícula ja deixa clar que la ciència-ficció és una part important de la saga, que els Critters no tenen res de bufó i sí molta mala llet i que l’humor que s’hi destil·la és força negre. Potser el temps no l’ha acabat de tractar gaire bé, però és una pel·lícula amb molt d’encant. I, a més a més, té el “Power of the night”, una cançó de rock melòdic que és un súper tema:

Com que Critters va ser barata i va funcionar força bé a taquilla (i sobretot en vídeo) una segona part semblava inevitable. Els anys havien passat al petit poble de Kansas de la primera part, Brad Brown retorna a aquest quan la seva família l’abandona després dels incidents de la primera part. El que ningú espera és que uns ous de pasqua resultin ser de Critter i aviat una nova horda d’aquestes bestioles sembra el terror al poble i obliga els habitant a refugiar-se a l’església. Mentrestant, la parella de caça-recompenses posa rumb a la Terra per acabar d’una vegada i per totes amb els Critters. Aquesta segona part puja un graó en tots els sentits: més destrucció, més Critters, més acció, més humor i més diversió i entreteniment, en definitiva. Per a mi, la millor de la saga, ja que el director, Mick Garris, va entendre la part ridícula que tenien aquestes bestioles peludes i va incorporar un humor de dibuixos animats que els escau d’allò més bé. Potser pel camí es va perdre la part més atmosfèrica i l’humor negre de la primera, però a canvi ens va donar un autèntic festival atemporal de pilotes peludes rodant que es menjaven tot i tots. I com a colofó la bola gegant de Critters, una bola formada per la fusió de totes les bestioles en una súper bola devoradora.

Desgraciadament, el públic no va respondre gaire bé a aquesta nova proposta, tot i que en els videoclubs és on va fer els calés, suficients per justificar una tercera i quarta part rodades a la vegada i ja per al mercat del vídeo. Una tercera part que a Espanya es veuria encara en cinemes i que seria el debut cinematogràfic de Leonadro Di Caprio, un debut del qual no se sent gaire orgullós i del qual no parla gaire (i oblideu-vos de trobar-ne cap entrevista en el llibre). En aquesta nova entrega, els Critters es traslladen a la gran ciutat, en un bloc d’apartaments, on faran la vida impossible als inquilins. La pel·lícula té la seva gràcia (deixant de banda l’anècdota de Di Caprio) però es obvi que hi ha una retallada pressupostaria (menys Critters, menys actors, tot l’acció reduïda en un únic bloc d’apartaments) i hi ha algun moment que la pel·lícula perd el ritme i no va a enlloc.

Critters di caprio

Pitjor parada en sortiria la quarta part ambientada a l’espai i en el futur, potenciant al màxim la ciència-ficció. Una nau de transport es troba amb un càpsula de transport abandonada a l’espai i decideix rescatar-la, les autoritats els indiquen que es dirigeixin a una estació espacial per deixar-la. Un cop allí s’adonen que l’estació està deserta i que la càpsula conté uns ous d’on en sorgiran una vegada més els Critters. És una pel·lícula estranya ja que sovint els Critters queden massa en segon pla a favor d’una trama de conspiració per part de la gran corporació d’apoderar-se dels Critters, tot plegat un succedani d’allò que passava a Alien amb la corporació Weyland no gaire ben resolt.

I aquesta va ser l’última entrega dels Critters fins al 2019, moment en què, a falta d’una nova aventura, en vam tenir dues: Critters a new binge i Critters: al ataque. Critters a new binge es va emetre com una web sèrie però és evident que és una pel·lícula trossejada en 8 capítols de 10 – 15 minuts cadascun. A new binge arranca amb una nau tripulada pels Critters, en què per primer cop veiem com cadascun té el seu rol (hi ha un president dels Critters i la seva primera dama, el capità de la nau, un científic Critter, etc.), que van direcció a la Terra en la missió de recuperar un membre de la seva raça extraviat. A new binge té un munt d’asos sota la màniga perquè la diversió no decaigui i segurament és la millor entrega des de la segona seqüela. Només a la batalla final es fa palès l’estretor del pressupost i no acaba de lluir tant bé com hauria de fer-ho, però en general és una bona nova entrega.

Critters llibre OctavioNo es pot dir el mateix de Critters: al ataque, una pel·lícula que arranca quan una princesa Critter es perd a la Terra i és recollida per uns nens i la seva cangur. La resta de Critters posaran rumb a la Terra amb intencions no gaire clares i no tardaran a provocar el caos i la destrucció. El cert és que aquesta pel·lícula té un problema greu de ritme i és excessivament repetitiva ja que els personatges estan constantment anant del punt A al punt B. Tampoc hi ajuda gaire una direcció no gaire inspirada i la idea de la princesa Critter tampoc acaba de funcionar. Té un cameo de Dee Wallace, la mare de la família Brown de la primera part (i de la família d’ET, l’extraterrestre), però poca cosa més.

Octavio López Sanjuan es dedica a narrar la gènesis de cadascuna de les entregues, del rodatge i la recepció (tant per part de la taquilla com la crítica). I tot contat pels seus protagonistes en entrevistes tant a actors, directors, guionistes, encarregats de FX, de disseny de producció, muntadors, productors, dobladors i, fins i tot, els dissenyadors dels pòsters i el material promocional. Unes entrevistes que, com en altres llibres d’Octavio, estan integrades al relat creant una lectura àgil i que dona la informació justa i necessària per a cada moment.

- Advertisement -

I no només de les pel·lícules sinó també d’algun fanfilm o, fins i tot, un capítol de Aquí no hay quien viva en què apareixia una bestiola de clara inspiració critteriana. Tot acompanyat d’abundant material gràfic com fotogrames de les pròpies pel·lícules, fotografies durant els rodatges, pòsters i material promocional i un recull final dels fotocromos utilitzats a Espanya durant l’estrena de les pel·lícules.

Per arrodonir-ho tot, el llibre tanca amb un capítol dedicat a altres monstres d’altres pel·lícules influenciats tant per l’èxit dels Critters com, sobretot, d’ Els Gremlins. I finalment un recull de tots els entrevistats intentant explicar perquè després de 40 anys de la seva estrena una pel·lícula tant humil i petita com aquesta ha transcendit tant. Jo crec que és molt difícil, per no dir impossible, aconseguir un llibre més complet, que analitzi tant profundament, i que sobretot no es faci carregós ni pesat, una saga tant mítica per a tots els que vam créixer als 80 i 90 i que potser no ha sigut tan reivindicada com mereixeria.

- Advertisement -
Jordi Arasa
Jordi Arasa
Enginyer informàtic, cinèfil, taekwondista, programador de la CutreCon (el festival amb les pitjors pel·lícules del món) i, ara també, crític literari. Des que els seus pares el van portar a veure 'Indiana Jones y la última cruzada' ha desenvolupat una cinefilia que l'ha portat a explorar totes les arestes del món cinematogràfic. I recentment ha descobert que no hi ha plaer més gran que, a més de veure cine, llegir sobre aquest.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents