Pits, culs i cuixes. Grans atractius que de tan en tan ens ofereix el cinema i les sèries. I és que a més, la sexualització és un recurs que sovint apareix en qualsevol tipus de sèrie o pel·lícula. Ho hem vist a Joc de Trons. Malgrat ser una sèrie de fantasia èpica medieval no s’han privat mai d’ensenyar tot tipus d’atributs (perquè sí, sempre són atributs) els quals oferien la contraposició a les dures batalles de Ponent. La bellesa humana contra la barbàrie.
Ara bé, és realment necessari mostrar tant i tan sovint? Pot ser que haguem hipersexualitzat els productes de televisió i cinema? A risc de semblar puritana, crec que sovint ens aprofitem de l’atracció sexual per captar públic, tot i arriscant un producte que potser ni tan sols ho necessitaria. I encara anant més enllà, el cinema i les sèries catalanes, són de les que més n’abusen.
Ara fa cosa d’una mica més d’un any, TV3 es va apuntar a la moda dels drames policíacs serialitzats, i va crear d’aquesta manera Nit i dia, una sèrie de forenses i policies a la cerca i captura d’un assassí en sèrie. No obstant això, entre d’altres trames que donaven vida a la professió de forenses i policies hi havia la de múltiples enganys amorosos i infidelitats entre els protagonistes del drama. Les trames amoroses eren tantes i tan creuades que, personalment, l’essència policíaca de la sèrie va quedar totalment eclipsada per la sensació de telenovel·la, almenys fins abans del gran desenllaç. Evidentment que la trama policíaca i de investigació existeix i està molt ben cuita, però la relació i relacions entre personatges fan perdre la pista criminal del que havia de ser el CSI català. I encara més enllà del que són les infidelitats, les escenes de sexe. No em fa nosa una, dues, fins i tot tres escenes (a vegades fins i tot si inclouen violacions), però amb accés em fa feixuga la visualització d’una sèrie que havia de ser de trama policial.
La propera pell, pel·lícula que va arrasar no només en festivals, sinó també en premis de cinema (guanyador de la Millor pel·lícula als Gaudí i de Millor Actriu als Goya, entre d’altres) va haver d’incloure una incòmode escena d’un intent de trio entre adolescents que acaba amb una escena mig homosexual, la qual no portava enlloc. Tensió sexual no resolta? Potser sí, però totalment innecessària per al desenvolupament d’una trama fosca que recordava més al nòrdic noir que no pas a una pel·lícula del despertar de l’adolescència. El suspens i l’atmosfera de tensió que havia aconseguit crear es va esvair amb qüestió de segons quan una escena sexual es va plantar allà al mig sense cap mena d’intenció. Si bé és cert que ben resolta, la pel·lícula va tornar a emprendre la trama original, sense que l’escena en qüestió hagués transcendit o afectat per res l’esdevenir del desenllaç.
Venint una mica més cap a la realitat, fa cosa d’un parell de setmanes les sales de cine van acollir l’opera prima de Joan Franch Charansonnet, Pàtria. Una aposta arriscada, però al meu parer, molt ben resolta, la qual ens presentava la primera pel·lícula d’èpica catalana. Uns personatges potents que desentranyaven el patriotisme en la lluita contra els sarraïns. Es tractava d’una èpica medieval amb petits tocs fantàstics. I és precisament aquesta fantasia la que ens porta a veure una escena complexa (fins i tot per la ment), ja que una dona d’aigua, propera a la mitologia èlfica, guareix el nostre heroi a través de l’acte sexual. Crec que la pel·lícula hagués funcionat igual de bé sense aquest petit toc de fantasia, el qual no em va aportar res de nou, o bé obviant l’acte sexual, ja que les dones d’aigua presumien d’una bellesa “pura i casta”.
Com aquests exemples en trobaríem molts més, com un Tirant lo Blanc passat de rosca, 10.000 km o un Timbaler del Bruc ramboritzat.
