Tot i ser el seu primer projecte rodat en anglès, La habitación de al lado manté 100% l’estil personal, inconfusible, i repetitiu, de Pedro Almodóvar (la seva estètica i la banda sonora, de nou del compositor Alberto Iglesias: el millor de la proposta amb diferència) i, una vegada més, resulta sorprenentment sobrevalorat.
La habitación de al lado
La pel·lícula és francament pobra; desprèn superficialitat en tot moment (en la línia d’un telefilm de baix pressupost) i no desperta la més petita emoció en l’espectador (a diferència d’altres films de temàtica similar com per exemple la magistral, aquell sí, Truman de Cesc Gay).
Compta amb dues protagonistes notables, Julianne Moore i especialment Tilda Swinton (malgrat que el doble paper espatlla el seu esforç: no hi havia una altra actriu? Realment era necessari?), però tot i la seva professionalitat no salven el fracàs general. Les seves inacabables converses arriben a avorrir l’espectador (el qual està desitjant que la porta de l’habitació estigui tancada), ja que, tot i el seu contingut, són excessivament fredes, com també ho és l’intranscendent personatge de John Turturro; amb un punt de reivindicació ecologista que no aporta res al conjunt.
Una pel·lícula sense ànima
Si la trama principal és fluixa, els flashbacks que li donen suport encara ho són més (sobretot el de l’incendi, totalment forçat i gairebé tan ridícul com que el personatge central oblidi l’element principal del seu objectiu) i l’únic que aconsegueixen és dilatar un metratge que ja de per si es fa etern.
La habitación de al lado
En definitiva, ens trobem d’una pel·lícula sense ànima i, un cop més, molt femenina (en la línia de les seves darreres Julieta i Madres paralelas, i com aquelles també fallida) que agradarà a l’enorme legió de seguidors del cineasta espanyol més popular i a la crítica de Hollywood (que li professa una estranya veneració) però que deixarà al públic general una sensació final d’avorriment combinada amb absoluta indiferència.
