Aquest passat mes de març varem tenir la sort que s’estrenessin dues de les últimes produccions de Ghibli, El recuerdo de Marnie i El cuento de la Princesa Kaguya, dues pel·lícules d’una bellesa artística i narrativa difícils de trobar en el farragós panorama cinematogràfic actual. El cine comercial del segle XXI es defineix per una polaritat que desemboca en el mateix resultat, pretensiós i buit. Les grans produccions hollywoodianes estan marcades per la plaga gairebé bíblica del cinema de superherois, una successió de pel·lícules mimètiques on predomina l’escassetat d’idees i l’ostentació de la idiotesa, generant productes de consum inmediat que d’aquí a 10 anys (essent generosos) es veuran vells, amb efectes especials de videojoc i amb trames insuportables per la seva vulgaritat. Per altra banda hi ha els productes d’autor, d’art i assaig, les pel·lícules que diuen ser de baixes pretensions però que tenen les pretensions més elevades, nous Antonionis que ens converteixen en ionquis del Frenadol i ens aboquen a desitjar el suïcidi amb les seves ínfules de geni. Són messies de la transcendència que reinventen el cine cada cinc minuts, un cine que d’aquí a 10 anys (essent generosos) es veurà vell, artificiós i d’una pesadesa insuportable. Però per sort hi ha excepcions, una minoria en l’ampli espectre de la indústria del cine però suficients per mantenir-nos optimistes. I Ghibli n’és la més evident.
El seu cine és el més modern i arriscat tot i utilitzar el llenguatge cinematogràfic en el seu vessant més clàssic. La planificació, la composició escènica, les interpretacions dels personatges (sí, sí, interpretació d’uns actors dibuixats), l’ús dels colors, la música, el tempo… És la saviesa de la senzillesa, l’herència universal de Yasujirô Ozu i Kenji Mizoguchi, pel·lícules que no perden contemporaneïtat, ans al contrari, esdevenen eternes. Per exemple, Isao Takahata, als seus més de 80 anys, continua experimentant amb el traç, convertint El cuento de la Princesa Kaguya en un bloc de dibuix viu i transgressor, recolzat en el text japonès més antic que es coneix, un relat folklòric sobre el camí cap a la il·luminació de la filla de la lluna, la filla de Buda. Convertir aquest conte en una oda a la maternitat, la natura, la llibertat de sexe i expressió i un al·legat gens covard contra la reialesa i els mals hàbits polítics només és a l’abast dels mestres, els veritables mestres. Mentre els altres fan un cinema vell i caduc, els mestres de Ghibli fan un cinema bell i perdurable, malgrat que els seu pas pels cinemes sigui com la floració efímera d’un Sakura, el cirerer japonès. Però perdura la seva gran bellesa.
