Les pel·lícules de ciència ficció poden tractar sobre un gran ventall de temes, però principalment s’enfoquen en avenços tecnològics i la repercussió d’aquests al present o en un futur proper. Per això no és sorprenent que dins el gènere es tracti sovint l’enginyeria genètica, ja que gràcies a aquesta tenim incomptables possibilitats narratives: mutacions, clonacions, experiments fallits, etc.
Aquest any es commemoren 20 anys des de l’estrena d’un dels millors films del gènere, un film que va canviar la manera de fer les coses i un abans i un després. Estic parlant de la meravellosa obra d’art: Gattaca. Aprofitant l’ocasió us porto 5 pel·lícules que tracten el tema de la manipulació amb ADN des de diferents vessants i conseqüències, ja que jugar a ser “Déu” no sempre surt com un espera.
The Fly (David Cronenberg, 1986)
Un científic s’utilitza a sí mateix com a animal d’investigació per realitzar un complex experiment de teletransportació. La prova és un èxit, però comença a patir uns estranys canvis al seu cos. Al mateix temps, descobreix que dins la càpsula on va realitzar l’experiment s’hi va introduir també un petit insecte.
En aquesta pel·lícula el científic no experimenta amb quelcom extern, si no amb sí mateix. Tot i que per un accident el protagonista interpretat per Jeff Goldblum pateix una mutació que el transforma en una mosca no treu res de profit de la situació ja que comença a degenerar-se.
Jurassic Park (Steven Spielberg, 1993)
El milionari John Hammond aconsegueix fer realitat el seu somni de clonar dinosaures del Juràssic i crear-ne un parc temàtic en una remota illa deserta. Abans d’obrir-lo al públic convida a uns eminents científics i a un matemàtic per tal que comprovin la viabilitat del projecte. Però les mesures de seguretat del parc no preveuen l’instint de supervivència de la mare naturalesa ni de la cobdícia humana.
L’enginyeria genètica no ha de girar sempre entorn als humans, també se centra molt en animals extints o en la recuperació d’espècies amb un llindar baix d’espècimens. Per això, no ens hem d’oblidar de la magnífica adaptació d’Spielberg de la novel·la de Michael Crichton, la qual va desenvolupar un parc temàtic un xic diferent, ja que comptava amb centenars de dinosaures clonats a partir de l’ADN d’una granota (si voleu aprofundir en el tema de la viabilitat d’aquests éssers tal com es planteja al film, podeu consultar aquest article: És possible crear un dinosaure?).
Gattaca (Andrew Niccol, 1997)
Ambientada en una societat futura, on la gran majoria dels nens són concebuts in vitro i amb tècniques de selecció gènica. Vincent (Ethan Hawke), un dels darrers nens concebuts de manera natural, neix amb una deficiència cardíaca i no li prometen més de 30 anys de vida. Se’l considera un invàlid i, com a tal, està condemnat a realitzar els treballs més desagradables. El seu germà Anton, en canvi, ha rebut una esplèndida herència genètica que li garanteix múltiples oportunitats. Des de nen, Vincent somia a viatjar a l’espai, però sap que no serà seleccionat. Durant anys exerceix tota classe de feines, fins que un dia coneix a un home que li proporciona la clau per formar part de l’elit: suplantar a Jerome (Jude Law), un esportista que per un accident va quedar paralític. Així acaba entrant a la Corporació Gattaca, una indústria aerospacial, que el selecciona per realitzar una missió a Titán. Tot va perfecte, fins que un dia el director del projecte és assassinat i la investigació posa en perill els plans d’en Vincent.
Es tracta del film de ciència ficció sobre biogenètica per definició, ens mostra una societat on l’experimentació amb ADN humà té a la població dividida en castes. Aborda un futur distòpic, on els avenços en genètica han permès als pares dissenyar fills fins on les seves butxaques i somnis els ho permetin, desenvolupant així un grup dels preferits, pels quals es reserven els millors llocs a la societat i deixant als nascuts de manera natural (“in-vàlids”) amb els pitjors treballs, vides i perspectives de futur, fet que conduirà a la societat fins a un sistema de discriminació basat en la eugenèsia. En una reunió celebrada a un laboratori de la NASA, els científics van triar aquesta pel·lícula com una de les obres de ciència ficció més científicament sòlides de la història del cinema.
Code 46 (Michael Winterbottom, 2003)
Aquest llargmetratge d’intriga amb ambientació futurista a Shangai, presenta una societat on els records poden ser esborrats i els perills poden preveure’s. William (Tim Robbins) és enviat a la ciutat per investigar un frau a la companyia Sphinx, ja que té un virus que permet llegir la ment de la resta. Maria (Samantha Morton), que treballa a l’empresa creant “papelles”, documents indispensables per tal que la gent pugui fer qualsevol cosa, és la responsable del problema, ja que ven “papelles” falsos a persones que no s’admeten com a assegurats. Ell s’enamora d’ella i acabarà en un dilema entre el seu deure professional i l’amor.
En un futur on la clonació és rampant i l’elit classifica la gent en funció del seu ADN, una parella fa tot el possible per combatre els prejudicis que porta aquesta anàlisi científica, ja que viuran en bones condiciones o no segons es dictamini.
Splice (Vincenzo Natali, 2009)
Elsa (Sarah Polley) i Clive (Adrien Brody) són dos brillants científics que, per mitjà d’enginyeria genètica, es dediquen a desenvolupar variacions d’espècies conegudes. Tot i que han assolit l’èxit, la seva ambició els farà perdre el control, ja que en secret decideixen portar els seus experiments més enllà de la moralitat. Combinant ADN humà als seus estudis, desenvoluparan un nou esglaó dins l’arbre evolutiu de la vida.
De nou ens trobem tractant els perills de creure’s un déu a través de la genètica, ja que els protagonistes creen un nou espècimen sota el nom de Dren (Delphine Chanéac). El film francocanadenc es va catalogar com a terror també, va ser produït per Guillermo del Toro i va guanyar al Festival de Sitges el premi als millors efectes.
