Després de la punyent i incisiva Las invisibles (Les invisibles, 2018), una pel·lícula on treballadores socials han de fer front a la decisió política de tancar el centre municipal per a dones sense llar, el director Louis-Julien Petit aposta aquest cop per la comèdia per a parlar-ne d’un tema extremadament espinós com és el de la gestió dels menors immigrants no acompanyats. I ho fa de forma ingènua, evitant ficar-se en problemes, mostrant una història de superació personal i col·lectiva, que convida a l’espectador a empatitzar amb els protagonistes, commovent-nos per les seves històries i, a la vegada, encomanant-nos pel seu entusiasme i pels seus somnis.
La llavor de la pel·lícula La brigada de la cocina (La brigade, 2022) sorgeix en realitat amb el documental Les cuisiniers de Treignac (2018), guionitzat i dirigit per Sophie Bensadoun (que apareix als crèdits de la pel·lícula com inductora de la idea original). En el documental es descobreix la tasca de la xef Catherine Grosjean, que des de 2004 dirigeix una escola ocupacional adreçada justament a joves immigrants, per tal de capacitar-los per al món laboral, en aquest cas, en el món de la cuina.
Petit empra la comèdia per a facilitar a l’espectador entrar a la història sense pensar en el drama implícit que hi ha darrere de cada menor. Va decidir contractar a menors immigrants aficionats al teatre per tal de donar versemblança al relat, fent-los debutar al cinema acompanyats de dos protagonistes ben coneguts. Uns actors debutants amb històries personals que no s’allunyen gaire de les que acabem veient al relat, i que es caracteritzen per la seva dificultat per expressar-se en francès, per les seves procedències diverses, els desarrelaments dolorosos, la inquietud per un futur incert i la preocupació per un compte enrere associat amb el pas del temps… i l’arribada a la maldita majoria d’edat. Una majoria d’edat que, per cert, la marca un metge, qui és el que ha de dir quina edat tens realment.
Com a la seva anterior pel·lícula, la protagonista és de nou l’actriu Audrey Lamy, interpretant aquest cop a una experimentada xef, criada en un orfenat, on va començar a introduir-se en el món de la cuina. La veiem a l’inici del llargmetratge com a cuinera en un restaurant de luxe, treballant amb una xef molt mediàtica, especialment per un programa de televisió. Percebem a la protagonista com una persona de caràcter i amb criteri, i que no té cap problema en canviar la recepta de la xef quan creu que no és encertada la combinació de sabors proposada. I que és capaç de defensar-ho i enfrontar-se a la totpoderosa xef, que li acaba dient el que diuen un tipus de líders molt particulars: “aquí s’ha de fer el que jo digui i si no t’agrada allà tens la porta”… que és el que decideix fer, farta de suportar aquesta imbècil.
Després d’un inesperat perible on no és capaç de trobar feina malgrat el seu currículum, acaba fent una entrevista per a una oferta enganyosa. La realitat és que no es tractava d’un restaurant de luxe, sinó d’un alberg de joves immigrants no acompanyats (s’albira que ningú vol treballar en aquest indret, per això l’engany). La necessitat econòmica i les condicions (sou, menjar i allotjament), li fan acceptar el treball i, a partir d’aquest instant, és quan fa el camí de la xef real en què s’inspira el seu personatge.
El director de l’alberg està interpretat per François Cluzet, que es va trencar de veritat el tendó d’Aquil·les en una escena on jugava al futbol amb els seus alumnes, així que el veurem amb crosses la resta de la pel·lícula. Com a director i treballador social entenem el seu comportament en tot moment: intentar ajudar als joves en el que pugui, gestionar els recursos limitats disponibles, cercar solucions als diferents problemes que van sorgint, acompanyar en el possible al personal i als menors, atendre a la burocràcia amb l’administració, etc.
La xef, a la seva arribada a l’alberg, pensa, per una banda, en què ja estava farta de treballar per a d’altres i, sobretot, que no se li reconegués la seva feina i, per altra banda, que ara té molta llibertat d’organitzar-se gràcies a la confiança del director, que l’empodera en el seu territori: la cuina. Només hi ha un problema: massa clients per a dues mans només. La petició d’ajuda als joves és resposta de forma inesperada amb la predisposició per part de tots, però caldrà orientar-los per evitar malentesos: “A la meva cuina no hi ha religió ni ètnia i, sobretot, no hi ha misogínia!” serà el seu lema.
El seu caràcter decidit i autoritari li permet convertir a una colla de joves totalment heterogenis, en tots els sentits, en una veritable brigada treballant a l’uníson. I ho fa emprant símils organitzatius del futbol (la porteria, la defensa, l’atac, etc.), i contagiant-se del propi entusiasme dels aprenents, ansiosos per participar. La tàctica de la xef reconvertida en professora no és original, està captant-los per l’emoció, i la cuina és una explosió d’emocions: olors, textures, combinacions, descobriments, bellesa… i molta feina. La cuina és sinònim de compartir, de valors, de respecte als altres, i queda palès especialment en la forma en què comparteixen i mostren les receptes i les tradicions dels seus països d’origen. Es destaca la curiositat per les històries dels altres, d’uns altres que venen de molt lluny després d’un llarg viatge, després de moltes penúries i sabent que si migres és que segurament no tenies moltes altres opcions.
Els joves aprendran a planificar i elaborar els diferents plats i a vendre’ls als seus clients. Aprendran a comprar els aliments de proximitat i les seves característiques, a preparar-los de diferents maneres i a repartir les tasques dins de la cuina. Desenvoluparan les habilitats de treballar en equip mentre que els responsables de cada grup posaran en pràctica la seva capacitat de lideratge enfront dels altres i de resoldre els diferents reptes que vagin sorgint. Sabran gestionar el temps (fonamental a una cuina), programar les activitats i realitzar les tasques administratives. Seran inquiets per a interpretar les tendències, les tècniques gastronòmiques i les qualitats nutricionals dels aliments i poder reinterpretar-les amb la seva pròpia inventiva. I, sobretot, sabran mantenir i seguir les estrictes normes de salut, higiene i seguretat alimentària.
Aprendran un ofici i, amb això, una oportunitat, una solució per a parar el compte enrere de l’expulsió del país. La pel·lícula és profundament commovedora i optimista, però també realista… no tots ho aconsegueixen. Al final de la pel·lícula, els espectadors ens quedem amb la sensació que, avui en dia, els veritables superherois al món real són aquests menors immigrants no acompanyats.
