En aquesta secció acostumem a centrar-nos en detalls de les pel·lícules; moments, imatges, objectes de la posada en escena, etc., que serveixen per explicar com es fa el cinema i com el percebem els espectadors. No hem de perdre de vista, però, que aquests fragments de cinema prenen sentit quan s’integren en el sistema de significats que és la pel·lícula en el seu conjunt (ja vam veure els perills d’interpretar-los aïlladament), de manera que qualsevol anàlisi en profunditat, fins i tot del més nimi element, ha de prendre en consideració les macroestructures dels films.
Una d’aquestes és l’estructura narrativa, veritable esquelet del cinema (valgui la redundància) narratiu; és a dir, d’aquell que explica històries (verídiques o inventades). També en podem dir ‘forma narrativa’, ja que malgrat ser aparentment quelcom abstracte li podem atribuir un aspecte concret. Tothom, qui més qui menys, ha sentit a parlar de l’estructura en tres actes, en la qual el relat d’una història comptaria amb una part més aviat introductòria (presentació de personatges i conflictes), una altra de desenvolupament de la trama i els temes i, finalment, una darrera en què tot conclou (de forma més o menys tancada o definitiva). La funció de l’estructura és contribuir a la comprensió i el gaudi del relat, dotant-lo d’ordre i coherència, així com de ritme i intriga.
L’aspecte de la narració no és visible sinó conceptual, i acostuma a passar desapercebut, però de vegades salta a la vista quan un s’atura una mica a pensar-hi (normalment, un cop acabada la pel·lícula). Sempre m’ha fet gràcia la manera com progressa l’acció en un film al qual li tinc una particular estima i que m’agrada veure quan hi ha tempesta: Twister (1996, dir. Jan de Bont). S’hi explica la història d’uns ‘caçadors de tornados’, un grup de científics que persegueixen (literalment) aquest tipus de fenòmens meteorològics amb la voluntat d’estudiar-los. Els protagonistes del film han creat un aparell (batejat com a Dorothy) que permetrà obtenir dades mai enregistrades del comportament dels tornados, si és que aconsegueixen introduir-ne un a l’interior d’aquests monstres de la naturalesa. En paral·lel als intents del grupet per assolir aquest objectiu, s’explica també, com és habitual, una altra història de caire romàntic, en què la líder del grup (la Jo) i el seu ex i antic membre del grup (en Bill), refan la seva relació sentimental. El més interessant és comprovar com el guió escrit per Michael Crichton i Anne-Marie Martin fa que totes dues trames s’entrellacin i es reforcin l’una a l’altra. (SPOILERS d’aquí fins al final.)
Després d’una seqüència a mode de pròleg en què trobem la Jo de petita patint els efectes d’un tornado de gran intensitat, la història arrenca amb el grup de científics preparant-se per a una de les seves actuacions i l’arribada per sorpresa d’en Bill i la seva nova parella, la Melissa, amb la intenció que la Jo signi els papers de divorci. Tots els personatges i conflictes són presentats durant aquesta llarga seqüència, de gairebé vint-i-cinc minuts de durada.
Tractant-se d’un blockbuster pot sorprendre que es dediqui tant de temps a l’exposició i la construcció de bases dramàtiques, i precisament això és un aspecte remarcable del film; no hem d’oblidar, però, que només començar ja se’ns ha proporcionat una bona dosi d’acció dinàmica i efectes especials (una de les principals raons de ser de la cinta), de manera que la possible necessitat d’aquests ingredients està saciada temporalment.
Gairebé a la mitja hora arriba el primer enfrontament amb els tornados, quan els sensors detecten un exemplar petit, de nivell 1 (n’hi ha fins a 5 en l’escala de Fujita) i posteriorment un de nivell 2. L’equip es posa en marxa, i en Bill i la seva promesa no tenen cap altre remei que seguir-los, ja que la Jo no ha signat encara els papers. Pel camí es creuen amb un grup rival liderat per un excompany d’en Bill i la Jo amb qui ara estan enemistats (l’adversari humà contra el qual han de combatre els protagonistes), cosa que empeny en Bill a ajudar la seva colla.
L’operació se salda amb un fracàs, però l’emoció de l’aventura fa que en Bill s’animi a continuar i que es produeixi la primera mostra d’afecte entre ell i la Jo.
La més que generosa dosi d’espectacle proporcionada als espectadors durant un quart d’hora, doncs, no ha estat gratuïta, sinó que entronca decisivament amb el desenvolupament de les trames.
Després de la tempesta arriba la calma, literalment i metafòricament, doncs tot seguit l’acció redueix les revolucions, i veiem els protagonistes passar unes hores tranquil·les a ca la tieta de la Jo, on descobrim intimitats de la passada vida en parella de la Jo i en Bill que constaten com d’units havien estat.
La pau s’acaba quan reben notícies d’un nou tornado, aquest de nivell 3 (noteu com anem pujant en l’escala, oi?). La confrontació amb aquest posarà la capacitat de l’equip al límit, i provocarà una discussió entre en Bill i la Jo (a crits a causa del soroll ambiental) en què ell reconeix que l’estima. En Bill, a més, s’adona que la seva maquinària té un defecte que els caldrà corregir si volen triomfar en el següent intent.
Nova pausa. El grup descansa fins que un altre tornado (sí, aquest de nivell 4) els enxampa per sorpresa, obligant-los a refugiar-se per a sobreviure. Passat l’ensurt, la Melissa, que havia estat testimoni accidental de l’anterior declaració d’en Bill a la Jo, decideix marxar, assumint la pèrdua del seu promès.
La prova final serà amb un fenomen de nivell màxim, un F5. Les típiques dificultats que es presenten als herois en aquest tipus de pel·lícules desemboquen en l’èxit de l’operació Dorothy i la consolidació de l’amor (retrobat) entre Jo i Bill.
Hem comprovat, per tant, com l’acció corresponent a la cacera dels tornados, en constant crescendo, s’ha anat corresponent amb el progrés de la relació entre els protagonistes, igualment en auge. L’emoció viscuda lluitant contra els vents ha servit per empènyer els personatges a realitzar accions clau (tant en Bill com la Melissa han pres decisions importants després de viure —i patir— impressions fortes), i aquests mateixos vendavals han estat metàfora de com se sentien. Alhora, cada aparició d’un tornado, a més de puntuar rítmicament la història, ha marcat la separació entre les diferents etapes de la reconciliació de la parella, autèntic tema principal de film, per damunt dels esforços d’un grups de científics per progressar en el coneixement de la natura, que no ha estat més que una excusa per a l’amor i l’espectacle. Tot plegat funciona com un rellotge.
