El 35 Saló Internacional del Còmic de Barcelona va tenir com a eix temàtic l’aeronàutica en el còmic. En Carles Santamaria, exdirector del saló, i jo mateix en vam ser els comissaris de l’exposició “Còmics en vol” que farà un recorregut per diferents títols de la historieta amb els pilots i els avions com a protagonistes. Amb aquest motiu vam dedicar diversos articles a pel·lícules d’avions, el primer el vam dedicar a una selecció de pel·lícules basades en personatges de còmic. Aquest segon és just dedicar-lo a Hayao Miyazaki, tant en la seva faceta de mangaka com de director de cèlebres pel·lícules d’animació produïdes per l’Studio Ghibli.
El 17 de febrer del 2002 saltava la sorpresa en el 52è Festival de Berlín: l’Os d’Or era lliurat ex aequo a dues pel·lícules molt diferents en la seva concepció: la pel·lícula japonesa d’animació El viatge de Chihiro (Sen to Chihiro no kamikakushi, 2001), de Hayao Miyazaki, i l’obra política britànic-irlandesa Bloody Sunday (2002), de Paul Greengrass. La presidenta del Festival, la índia Mira Nair, va explicar que el jurat internacional havia volgut premiar el film de dibuixos per “la seva explosiva i única imaginació”, però també volien fer reconeixement a una obra política. La pel·lícula acabaria guanyant l’Òscar a la millor pel·lícula d’animació i el Premi Bafta a la millor pel·lícula de parla no anglesa, entre d’altres reconeixements.
Abans d’aquest esclat de projecció internacional, Miyazaki havia dirigit joies com Nausicaä del Valle del Viento (Kaze no tani no Naushika, 1984), Mi vecino Totoro (Tonari no Totoro, 1988), Nicky, la aprendiz de bruja (Majo no takkyûbin, 1989) o La princesa Mononoke (Mononoke-hime, 1997), entre d’altres. En totes aquestes pel·lícules quedava de manifest la passió de Miyazaki per volar, una passió que ell mateix reconeix que l’acompanya des de petit: la seva família dirigia una empresa de fabricació de peces per a avions de combat japonesos. La seva fascinació per Itàlia el va fer decidir posar de nom a la seva productora d’animació Studio Ghibli, Studio en italià vol dir evidentment “Estudi” i Ghibli, a més de donar nom a un vent càlid i sec del Sàhara, és el nom amb el qual es coneixien els avions italians d’exploració del desert durant la Segona Guerra Mundial, com el Caproni Ca. 309 Ghibli, un monoplà d’ala baixa amb un motor a cada ala i tren d’aterratge fix.
Però si hi ha una pel·lícula emblemàtica en aquest amor per als avions és sens dubte Porco Rosso (Kurenai no buta, 1992). Situada l’any 1929, període d’entreguerres, narra la història d’un pilot italià de la Primera Guerra Mundial que degut a un encís se li transforma el cap en el d’un porc, com si d’una imatge al·legòrica es tractés, representant com la traumàtica experiència del conflicte el va transformar no només per dins, sinó també per fora. Amb el seu hidroavió color carmí es converteix en un conegut caça recompenses, mal de cap dels pirates que assolen la costa del Mar Adriàtic. La pel·lícula va tenir el seu manga a posteriori escrit pel mateix Miyazaki i aprofitant els dibuixos de la mateixa pel·lícula (a Espanya el va publicar l’Editorial Glénat en una edició que ara ha esdevingut en un petit tresor pels que el tenim).
El mateix Miyazaki reconeix que l’origen de la pel·lícula és del 1989 quan treballa sobre el manga L’era dels hidroavions publicat a la revista Model Graphix. La revista és una revista mensual especialitzada en el modelisme a escala, que de tant en tant inclou alguns historietes curtes. Això és important destacar-ho, ja que permet a Miyazaki esplaiar-se en els detalls dels avions i el dibuix de les batalles aèries, tot i reconeixent les limitacions del paper, que necessita de l’esforç del lector degut a les característiques del mitjà, esclau de l’el·lipsi i l’estàtica del dibuix.
Aquesta limitació quedarà àmpliament superada amb Porco Rosso, que curiosament té el seu origen en un encàrrec de la companyia Japan Airlines de fer un migmetratge per entretenir els seus passatgers. Per sort pels aficionats, la idea el va esperonar a fer la pel·lícula per al cinema. Una pel·lícula presentada com d’aventures però que és en realitat un viatge emocional de transformació del protagonista, de tornar a recuperar la seva essència humana en conèixer la jove Fio; tot un remolí d’energia, empenta i vitalitat, just tot el que ell havia perdut. Això sí, no espereu un final com si d’un conte de fades es tractés.
Després de Chihiro gaudiríem d’obres mestres com El castillo ambulante (Hauru no ugoku shiro, 2004) o Ponyo en el acantilado (Gake no ue no Ponyo, 2008), però patiríem quan anunciava la seva darrera pel·lícula (segur que serà la darrera?). I és clar, el tema no podia ser altre que l’aeronàutica. Estem parlant de El viento se levanta (Kaze tachinu, 2013), una pel·lícula amb un to més realista i adult que caracteritzava la seva obra, i més compromesa amb el paper del Japó a la segona guerra mundial. La història s’inspira lliurament en la novel·la Kaze Tachinu de Tatsuo Hori, on es narra la història d’amor de joventut de l’enginyer aeronàutic Jirō Horikoshi, conegut per ser qui va dissenyar els caces japonesos de la segona guerra mundial, entre els quals hi ha el conegut Zero que protagonitzaria l’atac a Pearl Harbor. Miyazaki adapta la història al seu estil, i introdueix una part onírica que il·lustra el somni per volar i el respecte a l’enginyer italià Caproni (recordeu que va ser el dissenyador dels avions batejats com Ghibli), qui visitarà freqüentment per dirigir la seva passió per volar i el camí en el disseny d’avions.
No explicarem el final en aquestes línies, això sí, remarcarem el missatge implícit en tota l’obra de Miyazaki i explícit en el mateix títol de la darrera pel·lícula (fins al moment): el vent segueix bufant amb l’esperança d’assolir noves fites a la vida.
