El cinema sempre ha estat una finestra per a transportar-nos a móns que de cap altra manera podríem assolir. Això es va veure des de la primera pel·lícula a finals del segle XIX (1895) en la que els germans Lumière van provocar paüra entre els espectadors en creure que el tren sortiria de la pantalla i els passaria per sobre. Des d’aleshores, l’evolució ha estat constant i sempre amb afany de superació. A més, la tecnologia avança a passos de gegant i fa possible que al setè art les sensacions siguin pràcticament reals.
Fa temps que es coneix que l’ull humà és capaç de crear una sensació tridimensional en barrejar dues imatges a través dels seus ulls. Amb aquesta idea va sorgir el sistema 3D, que tot i semblar recent, ja a principis del segle XX es va començar a provar utilitzant dos projectors amb dos bobines cadascuna d’un color (vermell i verd) i amb l’ús d’unes ulleres amb els mateixos colors. Tot i ser un sistema nou, no va triomfar com s’esperava i fins uns quants anys més tard no es va reprendre la idea. Cal dir, que les projeccions es veien en blanc i negre, ja que encara no havia arribat el color al cel·luloide 3D. Llavors es rodava en color, però la separació de verd i vermell (anàglif) feia que el resultat es visualitzés acromàtic. Amb el pas del temps, van sorgir les lents amb filtres polaritzats que permetien la visió el color, però requerien unes condicions especials per la projecció: pantalles metàl·liques per mantenir la polarització i que les dues màquines tinguessin una perfecta sincronització (amb dos operadors a la vegada i corregint els errors en ambdues cintes).
No va ser gaire complicat trobar una solució. Als anys 60 va néixer el sistema Space-Vision 3D, que era capaç d’imprimir dues imatges superposades en una única cinta i un projector amb una lent especial. A la dècada dels 80 va despuntar el sistema IMAX, totalment revolucionari que aportava un major resolució i mida a la imatge. Com a curiositat, cal dir que la càmera utilitza 15 perforacions per 70mm (10 vegades més gran que el format tradicional de 4 perforacions en 35 mm i 3 que la pel·lícula habitual en 70mm). Això implica que la projecció es faci en horitzontal (tècnica Rolling Loop), ja que un rotllo de cinta d’uns 45 minuts pesa 140 kg i té una longitud de gairebé 5km.
Al segle XXI és quan aquest tipus de cinema ha tingut més repercussió en part a la instal·lació de sales preparades totalment per la projecció en 3D així com en llargmetratges gravats amb una avançada tecnologia. Aquesta tècnica ha permès gaudir de blockbusters amb la màxima immersió a la pantalla, com el cas d’Avatar de James Cameron. L’impacte va ser tal, que les grans empreses de televisors van afegir aquest mecanisme als seus productes, aconseguint arribar a moltes llars arreu del món.
Ara bé, gairebé tot a nivell tecnològic té el seu boom i desprès entra en declivi, per tant, s’ha de reinventar constantment. Entren en joc les sales 4D, que mantenen la projecció 3D però volen recrear sensacions viscudes al film amb la incorporació d’efectes especials com ara pluja, vent, boira, sons estridents, raigs de llum o, fins i tot, captar certes olors. A més, s’incorpora vibració i moviment a les butaques, i el conjunt d’efectes aporta una sensació de realisme major al viscut fins al moment. Aquesta tecnologia és més complicada de recrear en sales del circuit comercial, per això solen incorporar-se en parcs d’atraccions o temàtics. En aquests espais es projecten curtmetratges o pel·lícules d’uns 15-30 minuts creades per viure aquestes sensacions i principalment enfocades a un públic familiar, els efectes especials atrauen als infants i gaudeixen de les sensacions.
Però, com funciona tot aquest sistema? L’expert del sector dels parcs d’atraccions en Raúl Calleja (empleat del Tibidabo) explica quin és el procés que es duu per a poder projectar una cinta. “Hi ha sempre 2 projectors per produir l’efecte 3D. La projecció es coordina des de un PC i un PLC. El PC té carregada la pel·lícula i porta vinculat un arxiu de seqüències pel PLC. Aquest llegeix l’arxiu de seqüències i envia els senyals als pistons, llums, ventiladors i la resta d’efectes de la sala”. Segons Calleja Els PC solen estar blindats i es munten uns monitors TFT auxiliars per als operaris on se selecciona la pel·lícula. En alguns fins i tot hi ha opcions de manteniment per a provar en manual els efectes individualment. En qualsevol cas, tots els efectes es poden activar des del quadre elèctric. No obstant, aquests quadres cap altre persona no els pot tocar i tot es realitza a través del TFT. “Algunes empreses, com Kraftwreck, sempre tenen en línea tots els PC’s, estan vinculats a la seva seu, i en qualsevol moment pot accedir a un dels seus cinemes i veure el que estan projectant, instal·lar noves pel·lis o solucionar problemes”.
“Els arxius de vídeo són formats coneguts .mpg o .mov, i es compra al proveïdor obtenint tant el film com el programa d’efectes especials, així com els drets de projecció. Quan s’executa el film, l’arxiu d’efectes està vinculat a ella i no cal fer res més.
Per a gaudir del 4D només cal anar a un parc d’atraccions o temàtic i fins i tot zoològics o centres comercials (que els van incorporant a petita escala). Raúl Calleja explica que tots els cinemes 4D funcionen igual i ha 4 o 5 fabricants de cinemes, però molts que fabriquen les pel·lícules. No se sap que ens portarà el futur del setè art, però amb l’ajuda de l’enginy i la tecnologia la evolució serà constant i cada vegada més real.
