A excepció de les bateries dels mòbils d’una coneguda marca d’electrònica, poques coses es fan malament a Corea del Sud. La meitat capitalista de la península de Corea exporta infinitat de productes cada cop millors a gairebé tot el planeta i, d’entre tots en destaca la seva indústria cinematogràfica que sense cap mena de dubte és la millor del món amb diferència, ja sigui per un sistema de producció d’un nivell altíssim, per un punt de vista únic o per una barreja d’influències orientals o nord-americanes. I és resultat inevitable el fet d’associar la cinematografia coreana al conflicte que va deixar el país dividit en dues meitats després de la 2a Guerra Mundial i que va ser l’escenari del primer conflicte important de la Guerra Freda (perpetuada avui en dia amb una fràgil pau i una amenaça nuclear permanent) deixant una ferida oberta, supurant i que influeix irremeiablement d’una manera o una altra als dos costats de la frontera. La Corea del Nord hermètica, repressiva i antidemocràtica és la part on ningú dóna testimoni de què està passant, però més al sud del Paral·lel 38 el drama es reflecteix en molts àmbits i potser en cap queda palès com al cinema.
L’escola coreana té uns nivells de producció que res tenen a envejar a la potent maquinària americana i el “caldo de cultiu” que la rodeja ajuda a crear una forma d’entendre el cinema única al món. Des del seu director més internacional, Park Chan-Wook, fins a nombrosos referents posteriors, els coreans analitzen les relacions humanes gairebé sempre des de punts de vista molt radicals i utilitzant elements tan diferents com la comèdia negra, la violència extrema, una poètica narrativa visual i una visió extrema de temes com la venjança, l’amor o la mort. En essència les pel·lícules que provenen de Corea del Sud tenen una espècie de filtre que podríem fins i tot batejar com a “Tarantinista”: extremat, dur, violent i emotiu.
Kim Jee-Woon és un dels directors que millor reflecteix tota la barreja de la cinematografia coreana gràcies a una eclèctica carrera que l’ha portat a dirigir cinema de terror (A tale of two sisters), cinema negre (A bittersweet life), western (The good, the bad and the weird), èpica històrica (The Age of Shadows) o fins i tot un film d’acció molt particular amb Arnold Schwarzenegger donant la rèplica a un Eduardo Noriega hiperactuat (The last stand). Però la pel·lícula que més destaca en la seva filmografia és un drama terrorífic sobre la pèrdua, la venjança i la desesperança, I saw the devil. Molt s’ha parlat sobre aquest film, sobretot per la cruesa amb la qual el director hi representa la violència, però de vegades s’ha obviat com arriba a ser de necessària per teixir una història plena de cruïlles enrevessades que com a espectadors ens porta a llocs amagats que moltes vegades desconeixem que existien dins nostre.
El guió de I saw the devil és un precís instrument per manipular meticulosament els nostres valors morals, per portar-nos més enllà de les fronteres de l’empatia o l’odi i és un retrat perfecte de dos personatges que giren al voltant del mal més pur. En aquest sentit la pel·lícula i el missatge que ja deixa entreveure en el seu títol no són només una referència al mal que habita en l’ànima humana (representat per un sanguinari i terrorífic assassí en sèrie), sinó que també s’aplica a com aquest mal s’escampa com un virus (el coprotagonista i la seva set de venjança) i com destrossa a les persones en una metàfora aplicable a qualsevol misèria que ens rodegi (o que divideixi un país en dos). Per arribar a aquest clima tan i tan opressiu, Jee-Woon utilitza una violència extrema i completament justificada per representar cada fase de la història, però també és veritat que no és apta per a qualsevol tipus de públic. No només per explícita, sinó també pel maltractament psicològic al qual són sotmesos els personatges i per extensió als espectadors i que no deixa respirar fins que apareixen els títols de crèdit.
La narrativa visual de I saw the devil és bàsica per entendre com funciona el laberint en el qual ens fa entrar el director. La composició dels plans o els moviments de càmera en són peces cabdals, amb un ús continuat de la visió zenital que abandona els protagonistes molt ràpidament, en una metàfora religiosa sobre el bé i el mal i com al primer li resulta impossible entrar en l’entramat de la història. L’ús de la foscor és una altra part importantíssima, sobretot a l’hora d’il·luminar uns personatges que estan molt lluny de la llum. El disseny de producció, per exemple, és un festival de tons foscos o grisencs (al vestuari o les localitzacions) i l’ús de la sang és recurrent (un altre tret distintiu del cinema coreà) ja sigui com a element metafòric, poètic o simplement per crear una autèntica atmosfera repulsiva (atenció a tota la seqüència a la casa on es reuneixen els assassins).
Mirant per primer cop I saw the devil em va venir al cap un altre èxit de Corea del Sud, Memories of Murder i com havia influenciat a molt cinema o televisió d’occident (True Detective o La isla mínima, sense anar més lluny), però tot i que la temàtica d’ambdues pel·lícules pot tenir punts en comú en determinats moments, el que fa tan absolutament única a la primera és que no és exportable. I sí, segurament algun dia o altre caurà remake americà, però llavors recordeu que va passar amb Spike Lee i Oldboy: hi ha coses que es fan a Corea que són úniques, perfectes i no es poden copiar de cap manera, perquè neixen des de la visió inimitable d’una confluència única al món. I saw the devil és única, necessària per com ens ensenya el nostre propi abisme i és una obra mestra descomunal. I en algun moment o altre de la nostra vida tots hauríem de tenir estómac per gaudir-ne igual que la dualitat del bé i del mal o la d’un país enfrontat eternament amb si mateix.
