today-is-a-good-day

La dificultat d’una adaptació amb ‘American pastoral’

- Advertisement -

Quan la indústria del cinema es planteja adaptar un best seller s’acostuma a produir un xoc d’interessos. D’una banda, els productors es fixen en les vendes del llibre i no van gaire més enllà d’aprofitar-ne el títol i la primera frase del tràiler: “De l’aclamada novel·la de Philip Roth…”. El director, en canvi, llevat dels casos que es contracta directament un mercenari, vol aprofundir en la fidelitat a les fonts, és a dir, a l’autor de la novel·la o el relat original. La situació no va més enllà i s’acostuma a trobar un punt de consens, especialment quan estem parlant estrictament de súper vendes. Ara bé, tot es complica quan el llibre original té alguna cosa més que un èxit comercial aclaparador. Estic parlant d’adaptar literatura de veritat, de la bona.

No estic gaire segur que ningú hagi trobat mai un equilibri raonable. Sovint hem vist casos en què escriptor, guionistes, director i productors han acabat barallats i en plets per l’ús del nom d’obra i autor. Egos poderosos, fogueres de vanitats, el nom del porc més que el de la rosa. Fins i tot en l’àmbit del públic més informat, la qüestió no és menor: segur que us heu demanat amb freqüència si preferiu veure la pel·lícula abans que no llegir el llibre, o a l’inrevés. Però el que sí és cert és que, en l’adaptació d’una novel·la densa i complexa, la crítica més freqüent radica en l’inevitable reduccionisme de la infinitat de registres literaris que es perden en la pel·lícula. Quan Schlöndorf va voler adaptar Proust es va quedar amb una petita part, Un amor de Swann, davant la impossibilitat d’escometre la magnitud de la Recherche. I quan Ewan McGregor va voler ser El suec, es va haver de dirigir a si mateix. Ningú més s’atrevia amb la imponent obra de Roth.

- Advertisement -

- Advertisement -

La vaig tornar a veure fa poc: d’un drama col·lectiu ens vam quedar amb un drama familiar. Del retrat de la generació boomer, ambiciosos, idealistes i hippies, vista per la generació del silenci, tot just ens va deixar quatre pinzellades de la decadència d’uns personatges que envelleixen poc a la peli, sobretot si ens fixem en com arriben a degradar-se en l’obra del Pulitzer 1998. El final del somni americà ha arribat després moltes més vegades, potser una per cada generació posterior, els nihilistes x, els millennials frustrats, els irreverents z i, segurament, vindran autors de la magnitud de Philip Roth que ho explicaran amb la riquesa literària que sempre convoca la desesperança. I arribaran, també, les adaptacions al cinema que ens faran dubtar, un cop més, si anar a veure la peli sense haver llegit el llibre o llegir-lo prèviament per poder-la destrossar millor.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents