Abans d’entrar en matèria amb la crítica, cal esmentar que aquesta review s’ha realitzat a partir del tràiler i del pòster de la pel·lícula, tal com ho fa el protagonista de la mateixa, amb el mètode Oscar. La pel·lícula Searching for Oscar (En Busca del Oscar) recentment ha passat pel Festival de Las Palmas de Gran Canaria, però també va estar present a la Setmana de la Crítica de Berlín, al Festival Internacional de Cine de Gijón i al Festival Internacional de Cinema de Gotemburg. Dirigida per Octavio Guerra (documental Agua Bendita o el curt La máquina de los rusos) arriba a les pantalles el proper 29 de març de la mà de #ConUnPack Distribuciones.
Es tracta d’un film documental amb pinzellades de ficció sobre Oscar Peyrou, un crític de cinema que és el President de l’Associació Espanyola de la Premsa Cinematogràfica i delegat de FIPRESCI a Madrid. Fa dos anys la seva dona i mare dels seus fills va morir, però no vivien junts ja que ell la va abandonar un any abans per una dona més jove. Ara està jubilat i viu sol en un petit apartament de Madrid i l’únic que no ha deixat de fer és assistir a festivals de cinema, ja que són el motor de la seva vida. Ara bé, el que arriba a fer-lo famós és el seu peculiar mètode per escriure les crítiques i valoracions: no cal veure la pel·lícula en si, N’hi ha prou d’analitzar el cartell i tràiler.
Només veure el tràiler es desperta la comèdia, tot està envoltat d’un cinisme i un seguit de fets grotescs que freguen la parodia. Però sobretot és un exercici de crítica, i no perquè el protagonista és un crític de cinema, sinó perquè és una anàlisi de la indústria del cinema en la que es reflecteix que qualsevol cosa és cinema sigui quina sigui la projecció, ja que tot el que una pantalla pot mostrar té una raó de ser-hi i quelcom per explicar al públic. També cau dins la pedanteria i vol expressar que l’experiència en aquest sector fa que un sàpiga el que passarà en un film sense fer falta el seu visionat, i deixa de manifest que poc poden ja sorprendre els cineastes.
Però fora de la mirada còmica, transmet molta malenconia i tristesa per part d’una persona que viu desencantada amb el món i que viu a base de rutines i experiències d’una vida passada que va ser bona, però que fa anys va quedar enrere i ha acabat sent una decepció. La vida del crític que viatja a festivals de cinema, està en contacte amb estrelles de cinema, descobreix films abans que arribin a les pantalles o fins i tot té el privilegi de veure’ls i que no arribin mai a distribuir-se, tot aquest món de portes a fora és molt maco, però requereix una feina monumental i la rutina pot acabar per cremar i no ser gens agraïda.
També deixa clar, que l’opinió de la figura del crítica pot elevar o enfonsar una producció d’un cineasta en un instant, quan potser la persona en qüestió ni l’ha vist o té un prejudicis de nivell capriciós. El director de la pel·lícula aporta un seguit d’anècdotes que s’expressen amb filosofia i farsa, combinades entre la ficció i el documental, i posa en evidència la frivolitat i el desolador panorama que es mostra. L’acidesa es mostra en pinzellades i mostra les misèries de la premsa cinematogràfica els clixés amb què tots hem topat en alguna ocasió.
En definitiva, s’ha de veure el film per poder opinar al 100%, sinó no tindria sentit res, ja que qualsevol podria opinar sobre el que sigui sense solta ni volta i s’han de tenir uns coneixements bàsics per a això. Després hi ha el tema que pugui agradar o no, però sobre gustos no hi ha res escrit i és un altre tema. El crític de cinema ha de veure les pel·lícules de principi a fi per per després fer-ne un veredicte concís.
Veredicte
El millor: La comèdia que s’hi respira, dins un ambient cínic i alhora paròdic.
El pitjor: Hi haurà crítics i cinèfils que no els hi agradarà gaire el mètode que fa servir el protagonista per valorar els films.
Nota: 7