A la història dels còmics als Estats Units hi ha un abans i un després de la publicació del llibre Seduction of the innocent (La seducció dels innocents) del psiquiatra Fredric Wertham, publicat el 1954. A la seva primera edició tenia el subtítol La influència dels ‘comic book’ en el joves d’avui en dia. Per simplificar podríem dir que el llibre argumentava que els mals de la societat tenien el seu origen en les lectures del jovent (s’entén que parlem dels comic book), que els incitava a la violència i convertia els lectors en potencials delinqüents, de jove i/o de gran. L’èxit del llibre i del discurs va ser tan aclaparador que va provocar que les mateixes editorials s’organitzessin per assegurar que el contingut de les seves publicacions eren aptes per als joves, creant el famós Comics Code Authority, un segell a la portada que de facto va esdevenir en un senyal d’autocensura. La realitat és que els llibreters no estaven disposats a vendre cap exemplar que no tingués el segell del codi a la portada, sabent que cap pare o mare li compraria al seus fills un exemplar que no estigués autoritzat.
L’impacte en el sector va ser brutal: editorials tancades o reconvertides, dibuixants sense feina o autocentsurant-se i guionistes pensant en com no saltar-se el codi (ningú es feia mal, ningú moria, etc). En aquest context s’ha sabut recentment que a finals de la dècada dels cinquanta el govern dels Estats Units va demanar a les editorials que introduïssin motius científics en el relat, especialment en els còmics de superherois adreçats principalment a un públic adolescent masculí, amb l’objectiu de fomentar vocacions científiques i tecnològiques en un context de guerra freda amb la Unió Soviètica, amb una intenció de guanyar la batalla pel coneixement. Sí, ho heu llegit bé, promoure la lectura de tebeos per tal d’incentivar que els joves vagin a la universitat… i malament no els hi ha anat.
De totes les editorials, Marvel és probablement la que millor va divulgar la ciència en el seus relats amb un discurs positiu en vers ella. Quan Stan Lee crea l’univers de superherois, el primer títol publicat el novembre del 1961 és Fantastic Four, on el líder del grup no era el més fort o el més valent: era el científic, en Reed Richards, que inclús s’acabaria casant amb la protagonista Sue Storm. Podem recordar les adaptacions al cinema del 2005 o la darrera del 2015, o pels més nostàlgics la versió de Roger Corman de 1994, en una etapa que podríem batejar com “la fase que Marvel vol oblidar”.
Explicar l’origen de cada heroi i de cada superpoder es va convertir en un clàssic per a cada nou personatge, sempre intentant fer-ho de forma versemblant emprant motius científics (acceptant, evidentment, una excepció miraculosa, tal i com proposa el professor James Kakalios al seu llibre The physics of superheroes, és a dir, entenent que tothom sap que si et pica una aranya radioactiva el més segur és que no et converteixis en Spiderman, però la resta de vivències han de ser versemblants).
La gran quantitat de personatges que va arribar a crear en molt poc temps li va exigir a Stan Lee haver d’inspirar-se de tot arreu, bé de la literatura universal (el maig de 1962 es publica Hulk inspirat en el clàssic de la literatura Strange Case of Dr Jekyll and Mr Hyde, de Robert Louis Stevenson, i amb la física com a protagonista), o bé de la mitologia clàssica (Thor, publicat l’agost de 1962, per exemple), entre d’altres.
La proliferació de nous personatges i, de retruc, de nous poders inventats, amb els seus corresponents intents de justificar els orígens de com es van adquirir, provoquen en el guionista un bloqueig creatiu. Solució al bloqueig: fer que els poders els tinguessin de naixement, a partir d’una mutació genètica. Neixen els mutants. Els mutants anomenats X-Men (setembre de 1963) permetrien al guionista tractar dos temes que l’apassionaven: com seria una escola on els teus companys i professors fossin “diferents” i, el que era més important, parlar de forma indirecta sobre el racisme present a la societat americana, però de forma encoberta per evitar tenir problemes amb el codi. Per cert, el primer còmic en treure de la portada el Comics Code va ser Spiderman el 1971… però això és una altra història.
En Captain America és un personatge de l’editorial creat el 1940 durant la segona guerra mundial per tal de fer pujar els ànims dels combatents (a la primera història del Captain America es pot veure com li fot un cop de puny al mateix Hitler a la mateixa portada). Un cop acabada la segona guerra mundial la popularitat del personatge decau i es decideix acabar amb ell de forma heroica. Lee el recupera com a membre fundador de The Avengers el 1963, el grup creat per a fer la competència a l’exitosa col·lecció de DC, The Justice League. L’origen del personatge també té una relació directa amb la ciència, ja que és producte de l’experiment de crear un exèrcit de supersoldats del que acabaria essent l’únic membre (recordeu la pel·lícula Captain America The first avenger?)
Un altre dels membres fundadors del supergrup The Avengers va ser l’Iron Man, en aquest cas un enginyer que es capaç de construir-se una rudimentària armadura per escapolir-se d’un segrest i per salvar la seva pròpia vida (recordeu la pel·lícula Iron Man del 2008? Sembla que ha passat molt de temps). Aprofito per a recuperar una frase mítica a Iron Man 3 el 2013 quan el nen li diu a Tony Stark: “No ets mecànic? Doncs fes alguna cosa”. I tant que en va fer, de fet va acabar destruint unes quantes armadures.
Els dos personatges, en Captain America i l’Iron Man, hauran de posar-se d’acord a la darrera pel·lícula que s’acaba d’estrenar. Dos personatges protagonistes amb la ciència i la tecnologia claus en els seus orígens. I tu, de quin bàndol ets?