Quan el miracle japonès provocava danys col·laterals

- Advertisement -
- Advertisement -

Els economistes empren l’expressió «miracle japonès» per a referir-se al creixement econòmic del Japó que va tenir pràcticament durant tres dècades consecutives, amb uns resultats inèdits en qualsevol altres país del món al llarg de la història. A principis dels anys seixanta del segle XX, el Producte Interior Brut (PIB) creixia any rere any amb dades per sobre del 10%, amb uns valors que es van repetir sovint, també en molts casos amb valors d’entre el 5% i el 10%, resultats molt espectaculars pel valor i per la continuïtat en el temps de forma sostinguda. Va ser una expansió que va catapultar el país a la potència econòmica mundial que és ara, partint pràcticament de zero tot just acabada la segona guerra mundial, literalment derrotats.

Aquest creixement no és fàcil d’explicar en poques línies, però està fonamentat especialment en la gran capacitat de producció del país. I ara sabem que part d’aquesta acció fabril va provocar danys col·laterals devastadors en la població. Johnny Depp produeix i protagonitza la pel·lícula El fotógrafo de Minamata (Minamata, 2020), un al·legat on s’exposa el treball del fotògraf W. Eugene Smith (1918-1978), interpretat per Depp, a Minamata, el març del 1972. El reportatge portava per títol “El líquid mortífer de la canonada” (“Death-flow from a pipe”), i es va publicar a la revista Life el 2 de juny del mateix any amb un tiratge de milions d’exemplars i un impacte mediàtic global.

Smith es considera un dels precursors del concepte “d’assaig fotogràfic”, és a dir, l’acció de triar un tema per tal d’analitzar-ho, investigar-ho i mostrar-ne l’opinió, amb un fort component visual. Destaquen els seus reportatges a la segona guerra mundial, on va ser greument ferit per un obús justament al Japó, o el seu estudi sobre les condicions de vida sota un règim feixista (i va escollir el petit poble de Deleitosa, a Càceres, el 1951), entre d’altres treballs molt populars, publicats a diferents revistes, però destaca especialment a la revista Life, que és qui li accepta la proposta per tornar a treballar al Japó, a Minamata.

el-fotografo-de-minamata-1

Aileen Mioko Smith va ser qui va donar a conèixer la situació dels habitants de Minamata, qui el va acompanyar i fer de traductora i ajudant, i amb qui es va casar a l’agost del 1972. És, a més, una de les impulsores de la producció de la pel·lícula, essent durant tot aquest temps una activista en contra de la contaminació i, en els darrers anys, en contra de l’energia nuclear al país, el que més centrals en té del món. Tots dos van comptar amb la complicitat dels habitants del poble que els va acollir, però es van haver d’enfrontar amb un gegant industrial: l’empresa Chisso Corporation.

L’empresa Chisso té la seva planta més gran a la ciutat de Minamata, que és una ciutat costanera situada a l’illa de Kyushu que forma part del Japó. Es va establir a Minamata el 1908, sent el seu propòsit la producció de diferents productes químics, especialment fertilitzants, i va abocar a la badia residus altament contaminants des del primer moment. El pitjor va esdevenir entre els anys 1932 i 1968 quan es van abocar a l’aigüa, aproximadament, unes 80 tones de mercuri i d’altres contaminants.

Arran de la Segona Guerra Mundial, la factoria va començar la producció en massa de diversos productes, entre els quals l’acetaldehid, substància química que serveix de base per a la síntesi de pintures, laques, plàstics, cautxú o paper, entre altres usos i que, com a inconvenient principal, es necessita sulfat de mercuri per ser catalitzat. En augmentar la producció d’aquest producte, les deixalles van començar a contenir quantitats cada vegada més grans de mercuri, que al dipositar-se al fons marí i essent un compost extremadament tòxic va entrar en la cadena alimentària amb una facilitat sorprenent. El mercuri és acumulatiu a l’organisme.

Els abocaments van provocar que els peixos i mariscs que es trobaven a la badia tinguessin concentracions extremadament grans de mercuri. Els pescadors que vivien a la vora de la badia s’alimentaven gairebé en exclusiva del producte de la pesca diària i van començar a acumular quantitats cada vegada més importants d’aquests productes al seu cos. A partir del 1956 van començar a donar-se els primers senyals que alguna cosa estava passant. Es produïen fenòmens estranys: aus que queien sense cap motiu a terra, gossos i gats amb convulsions i, finalment, la gent del poble que esclataven fent moviments involuntaris i iniciaven una pèrdua progressiva de la raó. De fet, inicialment es pensava que era una malaltia que s’encomanava, estigmatitzant el territori, i es va arribar a batejar com la “malaltia dels gats”, després dels experiments realitzats per la mateixa companyia (més tard, es descobriria que l’empresa ja sabien des de feia anys que l’origen de la malaltia era en realitat l’aigua contaminada).

Chisso va decidir a meitat dels anys seixanta canviar l’abocador al riu Minamata, i ja us podeu imaginar que els resultats van ser els mateixos. Finalment, amb la realitat de les evidències, l’enverinament per consumir peixos contaminats amb mercuri va adquirir el nom de malaltia de Minamata. A la zona de desembocadura al canal d’abocaments, es van trobar fins a dos quilos de mercuri per tona de sediment, i els habitants de la zona tenien una taxa mitjana de mercuri de 191 parts per milió (ppm), arribant els 700 ppm en alguns casos. Si tenim en compte que la taxa mitjana dels habitants és de tan sols 4 ppm, això ens indica la gravetat de l’enverinament.

el-fotografo-de-minamata-1

La recerca mèdica va detectar casos d’intoxicació congènita en nadons de mares sanes quan, contràriament a allò que sol passar, la placenta concentrava el mercuri en el fetus i l’eliminava de la sang de la mare, protegint-la i salvant-la (aquesta dada va provocar un increment del número d’histerectomies durant anys). Alguns nadons sobrepassaven els 900 ppm de concentració de mercuri, i els seus efectes van ser devastadors: danys al sistema nerviós i a les funcions de el cervell, alteracions dels cromosomes i reaccions al·lèrgiques.

- Advertisement -

El dany a les funcions de el cervell podien causar la degradació de l’habilitat per aprendre, canvis en la personalitat, tremolors, canvis en la visió, sordesa, incoordinació de músculs i pèrdua de la memòria. I produïa evidents efectes negatius en la reproducció: dany en l’esperma, defectes de naixements i augment dels avortaments naturals. Entre 1953 i 1965 es van comptabilitzar 111 víctimes i més de 400 pacients amb problemes neurològics. El 1968, el govern japonès va anunciar oficialment que la causa de la malaltia era la ingesta de peix i de marisc contaminat viu pels abocaments de l’empresa Chisso. L’any 2001 s’havien diagnosticat 2.955 casos de la malaltia de Minamata.

La pel·lícula protagonitzada per Depp reprodueix de forma molt respectuosa com es va fer la fotografia que es considerada una de les més destacades de Smith i, probablement, de les més importants a la història dels reportatges, la coneguda com “El bany de Tomoko”. A la foto contemplem el bany d’una mare amb la seva filla de disset anys a sobre, en què es poden veure clarament els efectes de la malaltia al cos atrofiat de la jove.

Minamata

Tomoko Uemura va morir el 1977. La transcendència d’aquesta i de la resta d’imatges publicades a la revista Life va obligar al govern japonès, empentat per la pressió internacional, a obligar a cessar els vessaments i a netejar el riu i la badia, cosa que, curiosament, li va suposar a l’empresa la possibilitat de recuperar part del mercuri vessat amb anterioritat, de la gran quantitat que n’hi havia.

De totes maneres, la producció de la pel·lícula i el missatge final, es reconeix que encara, a dia d’avui, el litigi continua obert davant la discriminació de part dels afectats, sobretot els efectes congènits a la descendència, que no van ser reconeguts com a afectats per l’enverinament massiu per l’empresa, negant-se a pagar cap indemnització. Els afectats es compten per milers, i els que no han mort, pateixen gravíssimes seqüeles. Si la parella Eugene i Aileen Smith van emprar la càmera de fotos i els seus textos com instrument de denúncia, de ben segur que la pel·lícula contribuirà encara més a divulgar la importància de la sostenibilitat i el respecte vers el planeta, per evitar que es pugui tornar a produir una de les pitjors catàstrofes ecològiques produïdes per l’ésser humà com va ser el cas de Minamata.

Nota: la pel·lícula El fotógrafo de Minamata va tenir la seva première espanyola a la cinquena edició del BCN Film Fest 2021 a Barcelona, on va ser presentada a la secció oficial pel mateix Johnny Depp i el director de la pel·lícula, l’Andrew Levitas.

Es pot veure la presentació aquí:

- Advertisement -
Jordi Ojeda
Jordi Ojeda
Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents