No fa gaires dies, el món coneixia la trista notícia de la desaparició d’un director cabdal per entendre el cinema de finals dels anys 70 i principis dels 80, de filmografia curta però intensa i un dels caps visibles del relleu generacional a Hollywood, Michael Cimino. Cimino va ser un dels abanderats del clan dels Easy riders, Raging Bulls, el grup que va trencar el lligam dels vells estudis i que tenia com a punts comuns una visió trencadora per l’època, una fe cega en les seves possibilitats i fins i tot en alguns casos, grams i grams de cocaïna i altres substàncies “potenciadores de creativitat”. Sigui com sigui i drogues a banda, la generació que va canviar el cinema americà va ser amb tota seguretat una de les millors de la història i encara que no tots els seus integrants van reeixir-ne amb una carrera llarga i exitosa (Spielberg, Lucas i Scorsese són casos a banda), en el seu moment van regalar-nos una de les èpoques més profitoses que ha generat mai el setè art. I Michael Cimino en va ser un dels principals protagonistes.
I és que la filmografia de Cimino va ser curta per diversos motius i seria digna d’anàlisi en múltiples aproximacions, fins i tot la de la sexualitat del director en un món agressivament intolerant amb les diferències, encara que visquis als turons de Hollywood i tinguis més punts en comú amb els temps de Sodoma i Gomorra que en qualsevol altre punt del planeta. Francament, m’importa zero la condició sexual de Cimino o els seus suposats problemes mentals, si he d’apostar per les causes de la seva defenestració cinematogràfica diria que simplement el seu ego desmesurat i una megalomania digna d’estudi van poder amb ell. Però fins i tot abans que el pressupost se li disparés a Heaven’s Gate (una gran pel·lícula però un error d’estratègia èpic que dóna per article sencer) i fes volar pels aires el que quedava de la United Artists, el director la va clavar amb una obra mestra d’aquelles atípiques, les que posen d’acord a crítica, públic i premis: The deer hunter.
La guerra del Vietnam va marcar gairebé vint anys d’història americana moderna, i Hollywood no en trauria rendiment real fins als anys 80, sobretot gràcies a la figura d’Oliver Stone. Però a finals dels 70 apareixen els primers indicis que un conflicte tan traumàtic per la bandera de les barres i estrelles era una font inesgotable d’idees, principalment en la visió dels excombatents derrotats tornant cap al seu país d’origen i al contrari que en anys posteriors on es preferiria analitzar el conflicte des de dins. Exemples clars d’això són Coming Home, per descomptat The deer hunter i, la durant molt de temps menyspreada però que ha acabat essent un drama d’acció de referència en el cinema americà modern fossin quines fossin les seves seqüeles: First Blood. En realitat no és cap casualitat que The deer hunter i First Blood tinguin certs punts en comú (el trauma del soldat tornant a casa on ningú l’entén, el paisatge que recorda a la jungla o l’home contra els elements) com tampoc és casualitat que el look de la pel·lícula de Cimino ens remeti a la misèria de la derrota dels Estats Units al sud-est asiàtic. O directament a la misèria d’una crisi mundial i al desencoratjament que provocava en la societat occidental i més concretament en l’Amèrica profunda.
Precisament és en aquesta Amèrica profunda on The deer hunter vertebra la seva essència. En una comunitat rural d’immigrants russos on les màximes aspiracions dels seus descendents són casar-se, treballar en l’empresa siderúrgica del poble, emborratxar-se i caçar cérvols. O dit d’una altra manera, el caldo de cultiu perfecte d’on extreure valents lluitadors disposats a morir per una pàtria que encara no els fa seus i els relleva a ciutadans de segona fila. Cimino plasma tot això a la perfecció i de tal manera que un creu realment que la millor sortida possible per escapar d’una realitat depressiva és una guerra i la clau per fer-li arribar aquesta premissa a l’espectador és que intel·ligentment només ensenya dos escenaris: el lloc d’origen dels protagonistes o Vietnam. O et quedes a viure una existència de merda o véns a l’aventura a jugar-te la pell, no hi ha més opcions. En realitat, i com es farà evident a mesura que avança la trama, tot és una trampa i allí on els personatges creien trobar una sortida, trobaran un infern per acabar pitjor del que estaven, que traduït ve a ser una metàfora de la mort del somni americà de la manera més cruel.
Si bé és cert que Michael Cimino camina a la corda fluixa de passar-se de rosca amb la duració, la realitat és que la cinta treu tant cinema pur per minut que un només es pot rendir davant d’una obra mestra així. Ja arribarien temps pitjors on el director no sabria controlar el que orquestrava, a The deer hunter tot casa a la perfecció: narrativament, al muntatge, guió o direcció i, sobretot, amb la fotografia del gran mestre de la llum dels 70, Vilmos Zsigmond, una figura clau per entendre el look del que parlava més amunt i una referència al Hollywood d’aquells anys (Deliverance o Close encounters of the third Kind formen part de la seva llarga i impressionant carrera). Zsigmond aconsegueix donar la tonalitat perfecta a la narrativa que proposa Cimino i la seva fotografia et transporta irremeiablement al joc de tessitures de la trama i als temps en què està ambientada, però sobretot emfatitza d’una manera simplement brillant les diferents realitats dels personatges, tant l’opressiu poble com els escenaris naturals que el rodegen o el mateix Vietnam. Fins i tot l’ús d’una paleta de colors grisos, verds o marrons és només trencat per colors cridaners quan de marcar a segons quins personatges es tracta, en una altra metàfora més que evident de com arriben a estar a prop de la mort i si heu vist la pel·lícula, ja sabreu de què parlo. Una classe visual superlativa a tots els nivells.
I no m’oblido del repartiment, simplement el deixo pel final perquè en el cas de The deer hunter, m’apassiona. A escala coral és simplement espectacular, però si parem atenció a les interpretacions de Robert De Niro, Christopher Walken, Meryl Streep o John Savage, la cosa arriba a nivells estratosfèrics. Walken aconseguiria l’Oscar, però qualsevol d’ells es mereixia tots els premis, amb una evolució de personatges que congoixa i entristeix a parts iguals i una química perfecta entre tots ells. La història real darrere les càmeres de The deer hunter explica com John Cazale, un altre dels actors protagonistes (segurament un dels millors de la seva generació) i que en aquells temps era parella de Meryl Streep, va morir abans que la cinta s’estrenés a causa d’un càncer fulminant amb només quaranta-dos anys. Els productors no volien córrer el risc de contractar l’actor a causa de l’avançat estat de la malaltia, però el repartiment en ple (en especial Streep i De Niro) i sobretot Michael Cimino van aconseguir que finalment hi aparegués a condició que es filmessin les escenes on apareixia Cazale abans que qualsevol altra cosa. I és més que evident que tot això apareix d’una manera o altra reflectit en les intenses interpretacions que veiem a la pantalla, la tragèdia real barrejada amb les similituds de la tragèdia de ficció. Sense buscar-ho Cimino va trobar un altre motor de la narració, tràgic, a l’ombra i fora de càmera, però motor al cap i a la fi.
The deer hunter és per naturalesa una obra antibel·licista, però al mateix temps hi podem trobar infinitat de capes. La vida i la mort, l’amistat, la fi dels somnis, l’amor o el desencantament amb tot el que ens rodeja. I aquí rau la seva grandesa, ens parla de moltes coses en un món llunyà en el temps i el lloc, però les continuem sentint nostres o simplement ens hi identifiquem d’una manera o altra. Una pel·lícula perfecta que qualsevol que estimi el setè art hauria de veure almenys un cop a la vida. O vint. O les que facin falta per estimar-la.
