Ja han passat quatre anys des de la sortida de la primera temporada de Kobayashi-san Chi no Maid Dragon (també coneguda com a Kobayashi). Durant el juliol del 2019 una notícia va sacsejar el món de l’anime i del manga: un home va entrar a l’edifici de l’estudi d’animació Kyoto Animation amb uns quaranta litres de gasolina i va calar foc a l’edifici. L’incendi va causar la mort de 36 persones. Entre les víctimes de l’atemptat hi havia en Yasuhiro Takemoto (en pau descansi), animador de grans sèries com ara LuckyStar, Shin–Chan, o Violet Evergarden, i director de la primera temporada de Kobayashi. Tot i la terrible desgràcia que va suposar l’incendi, el projecte no es va deixar de banda, Tatsuya Ishihara, company de feina d’en Takemoto, va recuperar el projecte i el va seguir desenvolupant en lloc seu.
Tornant a la sèrie, l’anime gira al voltant de Kobayashi, una programadora de trenta i pocs
anys que per coses de la vida acaba tenint a casa a la Thoru, una dragona que manté una
aparença humana. La Thoru s’encarrega de cuidar la casa i fa de criada de la Kobayashi, de
la qual n’està bojament enamorada. Al llarg de la sèrie van apareixent nous dracs com la
Kanna, Fafnir, Lucoa… La premissa, que en principi podria semblar un disbarat, ens brinda moments de comèdia fora de sèrie, de vegades amb un punt picant i alhora profundament tendra i emotiva. Aquesta segona temporada segueix en la mateixa línia i introdueix la Ilulu, una nova dragona amb molt agressivitat i amb set de sang.
L’apartat artístic de Kobayashi és espectacular. Estèticament, té un estil que és una
autèntica monada, i l’animació té un nivell de detall i és d’una fluïdesa sorprenent. Tant les escenes quotidianes com les escenes d’acció són una veritable joia, les escenes de combat, tot i haver-n’hi ben poques, són probablement el millor d’aquest any. Si a la primera temporada el llistó ja estava ben alt amb escenes d’una intensitat i una espectacularitat hipnòtiques, aquesta temporada l’estudi d’animació l’apuja encara més. Tot i que no és un shonen, estic segur que com a mínim el 90% de les produccions d’aquest tipus envegen l’equip d’animació que hi ha rere Kobayashi.
La banda sonora és summament característica. Tant els openings, com els endings, com la música de fons s’enganxen de mala manera i costa un munt treure-se’ls del cap. De debò, més que remarcar aquest punt fort podríem dir que és una advertència del crític cap al lector. Un cop les escoltes un parell de vegades ja comences a xiular-les i taral·lejar-les constantment al llarg del dia.
Per concloure només vull dir que Kobayashi és probablement la millor sèrie anime d’aquest any i una de les meves preferides. Potser només li puc retreure que de vegades abusen un pèl massa de les ‘bromes de pits grossos’, però, tot i això, ho fan amb un punt tan exagerat que rarament acaba sent picant, sol ser més aviat absurd. De fet, la sèrie sempre utilitza el mateix so característic quan els pits mouen, un so que és clarament distintiu de la sèrie i que ho ridiculitza tot encara més.
Veredicte
Agradarà: als fans del shojo, però sobretot a tots aquells que busquen passar una bona estona, emocionar-se i deixar-se sorprendre per un anime del gènere Slice of Life.
No agradarà: als que només miren shonen, als fanàtics del seinen o a tots aquells que no
els agradi l’anime.
Enganxòmetre: 9
Nota: 10
