Michael Keaton dirigeix Knox Goes Away a banda de ser el protagonista principal. Inicialment només havia de ser actor. Amb aquesta idea se li va apropar fa ja uns anys el productor independent Michael Sugar amb el guió original de Gregory Poirier, un guionista més aviat discret (A Sound of Thunder; Gossip). Keaton estava molt enfeinat, i quan va rellegir el guió temps després va pensar que només faria el film si el dirigia. Així, setze anys després d’haver dirigit un primer llarg: The Merry Gentlemen junt amb Kelly MacDonald, un neo-noir (amb quelcom de romanticisme), el segon que fa té certes concomitàncies amb aquell, on Keaton ja feia d’assassí a sou humà i sensible. Es pot dir que el noir és un gènere on l’actor se sent còmode, amb personatges habitualment amb actitud freda que amaguen les emocions, i amb aquest aspecte d’home corrent un xic turmentat i amb rerefons tèrbol que a priori fan dubtar d’ells.
Un cop que Keaton va estar disposat, l’experimentat Michael Sugar (The Girlfriend Experience de Steven Soderbergh; The Report; Spotlight) no va trigar a trobar el suport i el finançament de Brookstreet Pictures, de Thevor Matthews (fill del multimilionari Terry Matthews) i Nick Gordon. Keaton fa notar, però, que no va haver-hi gaire temps per assajar.
Noir, drama i humor
El resultat és un film que combina acceptablement el noir amb el drama i una mica d’humor, amb un assassí a sou, John Knox, al qual se li ha diagnosticat una malaltia cerebral terminal que en poques setmanes, i després d’una ràpida davallada cap a la demència, posarà fi a la seva existència. No es tracta tant, doncs, d’un film d’acció, que també la té, com ara d’un estudi de personatges mentre l’argument evoluciona, amb sorpreses, paradoxes i girs inesperats, cap a un relat de redempció personal d’un home que, abans de finar, intenta posar en ordre la seva vida familiar, i les seves finances (inclosos diamants i alguns quadres valuosos) a repartir. Però és un home que no es parla amb son fill des de fa anys (aquest va decidir tallar amb ell quan va saber a què es dedicava, per bé que les seves víctimes hagin estat persones que s’ho mereixien); fa anys que està separat de la seva dona (Marcia Gay Harden), que en el fons encara l’estima, i la relació més propera que encara manté —tret de la del seu company de feina (Ray McKinnon)— és la de la meretriu de l’Europa de l’Est (l’actriu polonesa Joanna Kulig-Ida; Cold War), que el visita un cop per setmana des de fa quatre anys i a qui pensa passar part de l’herència.
Les coses es complicaran molt quan, tot i ja perdent facultats, decideix fer un darrer treball amb conseqüències nefastes. La policia anirà rere d’ell i també del seu fill, Miles Knox (James Marsden), però per un altre assassinat. Aquest, desesperat, s’ha presentat a casa de son pare, en el que cal entendre com una gran ironia, després d’occir el company de sa filla —un delinqüent que s’ha dedicat entre altres coses a la pornografia infantil— tan bon punt s’assabenta que l’ha violada.
El film té marge per centrar-se en la peculiar inspectora de policia, d’origen japonès (Suzy Nakamura), a qui acompanya un considerable cinisme davant la vida i a qui se li endevina una infància dura i un camí cap a l’ofici que tampoc ha estat fàcil, envoltada del masclisme imperant. Un personatge del qual sorgiran moments de comicitat que alleugeren el drama, ara centrat en un nou objectiu de Keaton per intentar, aparentment, protegir son fill —malgrat que sap que va ser ell qui el va denunciar en un assumpte fiscal pel qual va estar sis anys a presó— tot aplicant la seva experiència professional per esborrar proves i falsejar tot el fet incriminatori. Un dels punts forts del drama ve precisament a partir de la peculiar relació paternofilial que se’n deriva de tot aquest plantejament.
Una història complexa
Així doncs, Gregory Poirier ha elaborat una història progressivament complexa amb tres fronts oberts davant Knox poc abans del seu finament: com dèiem, posar ordre a les seves coses, eludir la policia i protegir Miles, tot alhora. Compta, però, amb l’ajut de Xavier Crane, encarnat per Al Pacino: un assoliment absolut a criteri de tothom a la producció, amb un paper, però, força discret que té algun moment d’irònica comicitat.
A banda, el mateix John Knox és un personatge peculiar perquè, malgrat el seu ofici, descobrim que està doctorat en llengua anglesa i història, i no deixa de llegir llibres de filosofia a tota hora, que recomana a tothom, àdhuc a la seva prostituta de cada setmana, a la qual també presta valuoses novel·les de la seva rica biblioteca. Altrament, i per si no fos prou, és un heroi de la guerra del Golf.
Part de la tensió del film deriva del fet que sabem que ha estat un home de freda intel·ligència, acostumat a controlar els més petits detalls del seu ofici, però que a causa de la devastadora malaltia que pateix, amb una pèrdua progressiva i accelerada de la memòria, pot cometre errors terribles. I de fet, a mesura que el cercle policial es va estrenyent sobre el seu fill i ell mateix, el veiem fent coses que més aviat incriminen a Miles que no pas l’ajuden, el que també fa preguntar-se si, contràriament, potser s’hi està venjant.
Aquestes ambigüitats es desvetllen en el desenllaç, que reserva encara alguna darrera paradoxa, després d’haver gaudit un noir amb certa solidesa, bon timing, i prou tensió. Hi ha, però, un element que al llarg del metratge fa fresa, i és el fet que no existeix total coherència entre la pèrdua de memòria i capacitats que el personatge pateix acceleradament i el fet que en determinats moments, moltes setmanes després, encara se’n surt prou bé dels perills i sembla recordar a la perfecció com funcionen determinats aparells.
En aquest cinta, Michael Keaton fa venir a la memòria certs films de Clint Eastwood, aquells que juga a ser l’heroi anònim, com ara a True Crime, Gran Torino o Absolut Power, amb personatges potser fins i tot reprovables, que ho tenen tot en contra: la família, l’entorn en general, els quals el culpen, el bandegen i encara l’encalcen, però que malgrat tot conserven uns principis sòlids i incòlumes sostinguts fins al final i que acaben per fer-se amb la simpatia del públic.
Veredicte
El millor: L’ambigüitat entorn de les intencions de Knox mantinguda en un tens to low-key mentre es complica la trama en diverses direccions.
El pitjor: El fet que la malaltia, la qual se suposa és acceleradament devastadora, no sembla afectar la lucidesa de Knox setmanes després més enllà de lleugers problemes de memòria.
Nota: 8,5
