Tornem a aprofitar una estrena, en aquest cas Godzilla x Kong: The New Empire per parlar una miqueta d’un personatge mític del món del cinema, King Kong. Però atenció, de debò es poden explicar coses diguem-ne biogràfiques d’un goril·la gegant? Aparentment, estem davant d’això, d’un monstre gegantí que gruny, fa por, destrueix coses i té certa debilitat per les noies rosses curtetes de roba. Poca cosa sembla doncs poder aportar, i malgrat això, la seva influència i la seva revisitació constant en el món del cinema fan pensar en què hi ha més coses interessants a dir-ne.
King Kong, neix un mite
King Kong apareix la primera vegada l’any 1933 en el film dirigit per Merian C. Cooper creant un impacte social de gran magnitud. No només pels seus espectaculars (per l’època) efectes especials sinó perquè, potser involuntàriament crea al voltant del goril·la tota una mitologia relacionada no només amb l’ecologia sinó també amb un fenomen encara desconegut com la descolonització. Efectivament, King Kong es converteix en símbol d’aquelles comunitats que des d’occident es veuen com a salvatges, primitives, quasi sense sentiments, i que mereixen ser esclaves de la modernitat i civilització blanca. Per això, en el transcurs de la pel·lícula se’ns fa palès que Kong també té sentiments, emocions, i que la seva reacció no deixa de ser fruit de l’amor i també de la ràbia per veure’s arrencat del seu lloc de pertinença.
Evidentment, tot aquest subtext social no era de profunditat, més aviat funcionava com a quelcom molt subtil, ja que el propòsit essencial era crear el que podríem denominar un protoblockbuster. Intenció reeixida a causa del seu gran èxit de públic, impacte global (es diu que era la pel·lícula favorita de Hitler) i creació del mite monstre i també del mite de les scream queens (reines del crit) en la figura de Fay Wray.
Posteriorment, King Kong entraria dins una mena de cicle d’exploit cru i pelat, enfrontant-lo en versions de baix pressupost japoneses amb monstres tradicionals japonesos tipus Gamera o Godzilla. Produccions infames que no tenien cap més propòsit a oferir diversió a molt baix cost i que reduïen al no-res la personalitat de Kong, sent un mer monstre més destruint coses.
Remakes i tornades
L’any 1976 John Guillermin decideix fer un remake sui generis del film original, i per això tira de l’esperit (ja decadent) hippie de l’època i decideix potenciar el missatge ecològic i antimilitarista. King Kong apareix més sentimental que mai, més enamorat que mai, i els dolents de la pel·lícula són poc més que robots deshumanitzats assedegats per torturar, explotar i finalment matar al goril·la. El que semblava bona idea, tot contractant joves estrelles emergents del cinema com Jeff Bridges i Jessica Lange, acaba sent un desastre on només es recorda la sensualitat de la Lange, deixant el missatge en quelcom molt maniqueu i fins i tot de vergonyeta aliena.
Deixant de banda una segona part oblidable del film de Guillermin on King Kong aconseguia fins i tot família, el personatge reapareixia, ara sense subtext explícit en el remake de Peter Jackson del 2005. Una pel·lícula purament d’entreteniment i aventures, que disminuïa al mínim qualsevol mena de missatge i que feia de Kong un espectacle de realisme gràcies als seus efectes especials. Banal? Potser però honesta al cent per cent.
Més enllà d’això King Kong ha transcendit la seva mera aparició en diversos films per esdevenir model i influència en l’àmbit cinematogràfic. Pel·lícules com Mr.Go! (que no deixa de ser una variant en el món del beisbol) així ho demostren. I també ho fa palès el fet que King Kong ha esdevingut el símbol del nostre festival de cinema internacional de referència, el de Sitges. I el mite no ha mort. Tindrem Kong per estona…
