Kim Ki-duk, un director a l’ombra

- Advertisement -

El cinema asiàtic ens ha donat grans obres en l’última dècada deixant enrere el típic terror japonés de The ring o The grudge per passar a tocar molts altres gèneres que poden fer més accessible el fet de poder començar a endinsar-se en aquest continent, quant a cinema es refereix. Ja no és només Japó qui és capaç de crear blockbusters o pel·lícules de terror que ens facin tenir més d’un atac de cor. Ara molts altres s’han sumat al carro fins i tot superant el país del sol naixent, entre els quals hi ha Corea.

Molts segurament no es veuran amb cor de veure una pel·lícula asiàtica i ni molt menys coreana, però si una cosa ens ha ensenyat Corea es que durant els últims anys han apostat molt fort pel setè art, sobretot pel cinema independent o d’autor. Podem trobar gran directors en aquest apartat, com son Hong Sang-Soo (Ahora sí, antes no, Our Sunhi) o Lee Chang-Dong (Poesía, Oasis), però avui parlarem d’un dels símbols més importants del país en aquest gènere, el director Kim Ki-duk, controvertit i explícit, ha portat a la crítica de cap, essent venerat i a la vegada criticat de forma dura, però sense poder frenar la seva carrera de cap de les maneres.

- Advertisement -

kkd

- Advertisement -

Si una cosa puc destacar de Ki-Duk es que mai m’ha deixat fred, sempre ha estat capaç de treure’m algun sentiment de dins meu i de manera forta. Capaç de fer-te plorar, riure, enrabiar-te, tenir impotència o senzillament gaudir de la seva manera de fer cinema, el director sempre ha apostat per ser ell mateix. I ser un mateix en aquest complicat món és una fórmula difícilment perdurable, ell ho ha aconseguit.

La seva carrera va començar amb una pel·lícula anomenada Crocodile, una pel·lícula menor on ja va declarar intencions del que seria la seva carrera, plena d’arguments atípics però a la vegada curiosos que van crear interès per a cada una de les seves següents pel·lícules. Si hem de destacar una faceta per sobre de les altres, és sense cap mena de dubte la seva cruesa a l’hora d’enfocar els esdeveniments que tenen lloc en pantalla. Un director dur però reflexiu, on cadascuna de les seves temàtiques ens farà reflexionar.

Destacable cinc de les seves pel·lícules, molt diferents entre si, que en la meva opinió van ser punts àlgids de la seva filmografia i que us animaran a intentar donar-li una oportunitat sense cap dubte. Un director a l’ombra que mereix el respecte de tots.

Primavera, verano, otoño, invierno… y primavera (2003)

Una historia que transcorre en un monestir i centrada en dos monjos, un de vell i un de jove, el qual veu passar les estacions de la vida. Cada estació serà una etapa de la mateixa. La primavera serà la infància, l’estiu serà adolescència, la tardor la maduresa i l’hivern, la vellesa. Prenent així, un sentit complet on la vida és un cicle irrefrenable. Una pel·lícula guanyadora del Premi del Públic a San Sebastià al 2003, és un dels plats més forts i sensibles de la seva carrera.

40

Catalogada d’obra mestra per alguns i de culte per uns altres, podem dir que aquest llargmetratge és un dels més preciosistes de la seva carrera, amb una fotografia per perdre l’alè i uns paisatges exquisits. Podem destacar sense cap dubte la bellesa i tranquil·litat que transmet cada escena i la seva moral final.

Hierro 3 (2004)

Aquesta és la meva pel·lícula preferida de Ki-Duk i la meva màxima recomanació. La història ens explica la vida d’un home que es dedica a dormir i menjar a cases alienes però sense robar ni causar cap tipus de problema. A canvi repara avaries o neteja la roba de les cases a les quals entra furtivament. Els inquilins mai s’assabenten de la seva presència, convertint-lo en un fantasma. D’altra banda, una noia, model a la seva època i ara enclaustrada i maltractada pel seu marit, coincidirà amb l’home que ocupa cases començant una relació amorosa que canviarà les vides de tot dos. Guanyadora del Lleó de Plata a Venècia i de l’Espiga d’Or al Festival de Valladolid, aquesta és la millor pel·lícula que Ki-duk ens ha pogut regalar.

hierro-3-2

- Advertisement -

Destacable la profunditat de la relació entre els dos protagonistes sense ni tan sols parlar gairebé en cap moment. A vegades les accions parlen més que les paraules. Sensibilitat màxima d’un repartiment excels que ens regala una història màgica.

El arco (2005)

Un pescador recull un dia a una noia de la qual cuidarà fins que compleixi els 17 anys i així poder casar-s’hi. Mentre ha d’esperar que ella creixi, la protegirà de tots els pescadors que pugin al vaixell i es vulguin propasar, utilitzant el seu arc com a arma, però que també utilitzarà per veure el futur i com a instrument de música. Fins que un dia, puja al vaixell un jove universitari del que la noia s’enamora, sabent que aquesta és la fi del seu somni. Guanyadora al Festival de la Plata, aquesta és una historia d’amor diferent, com gairebé totes les que ens explica a les seves pel·lícules.

el-arco-1

Un exemple perfecte de com treure profit d’un sol lloc, el vaixell, on passa gairebé tota l’acció i on es veurà tot el potencial del director, regalant-nos una història d’amor que no té pèrdua. Destacable l’actuació de la noia, tot un descobriment que ja va treballar amb el director a Samaritan Girl.

Time (2006)

See-Hee i Ji-Woo són una parella enamorada, però ella és molt insegura i es posa molt gelosa cada cop que ell mira a altres dones per poc que sigui. Un dia, acaba passant el que ella més tem, el noi no aconsegueix fer l’amor amb ella i li diu que pensi en una altra dona, provocant que ell s’enfadi perquè creu que està fora de context. Així doncs, ella recorrerà a la cirurgia estètica per canviar de cara i així poder complaure la seva parella. Aquesta obra va guanyar el premi a Millor Maquillatge a Sitges al 2006, i amb molta raó, ja que la posada en escena és arriscada però sense cap dubte plena de bellesa i crítica.

960

En una societat on la cirurgia estètica està a l’ordre del dia, sent un dels primers països del món en intervencions quirúrgiques, aquesta és una pel·lícula que va molt més enllà, deixant-nos una crítica voraç de fins a quin punt el físic preocupa a aquesta societat i de com la dona pot arribar a fer el que sigui per satisfer la seva parella. Destacable un Ha-Jung-Woo (Kundo, The terror Live) que començava a apuntar maneres i amb una història que no deixarà indiferent a ningú.

Pietà (2012)

Per a mi, la pel·lícula més dura de Kim Ki-Duk fins ara, una historia violenta i crua que alguns van desaprovar per la seva crueltat però que a mi em va fascinar per tenir el valor de portar-ho a la pantalla. Una història que ens explica com un cobrador de préstecs solitari rep un dia la visita d’una dona que li demana perdó per haver-lo abandonat de petit, ja que diu que és la seva mare biològica.

pieta_088

Fascinant relat de com els escrúpols poden desaparèixer a favor d’una vida pesarosa i plena de desgràcies. Guanyadora del Lleó d’Or a Venècia a Millor Pel·lícula, podem destacar per sobre de tot com Ki-Duk ens diu les coses clares, tal com són i tal com passaria a la vida real, creant un món a l’ombra de gent torturada per la pressió social i la falta de diners.

Si destineu una estona a aquestes pel·lícules us adonareu del significat de “director a l’ombra”. He utilitzat aquest terme perquè és un d’aquells directors que han fet molt pel cinema, però que molta gent desconeix. Tant que alguns dels seus fidels col·laboradors va fer una gran pel·lícula anomenada Bedevilled, amb tocs molt semblants al seu cinema. Així que hauríem de fer un esforç per reconèixer el gran treball que fan tant ell com els que l’envolten. Una filmografia que és tota una experiència.

- Advertisement -
Jay Ferhttp://asian-madness.blogspot.com.es/
'Asian Madness' és el nom d’un blog cinèfil que dedica els seus articles a endinsar-se i desgranar tot tipus de cinema asiàtic. Creat per Juanma Fernàndez, de 27 anys i cinèfil des de que té memòria, ha dedicat mitja vida a submergir-se i estudiar tot el que té relació amb el setè art tant de manera autodidacta com a través d’un curs a l’ESCAC. Actualment es dedica al sector de la logística fet que no li fa perdre la passió pel que més estima, el cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents