El nou film de Martin Scorsese, Killers of the Flower Moon, és una producció, en alguna mesura, independent amb aportacions d’Apple TV+ que li donaran drets per a la seva plataforma, també compta amb Appian Way, la productora d’un dels actors protagonistes, Leonardo DiCaprio, i de Sikelia Productions, el mateix segell de Scorsese. La productora Imperative Entertainment va adquirir el 2016 els drets per adaptar el llibre homònim de David Grann, editat un any després, el 2017, raó per la qual també és al paquet de productores del film. Martin Scorsese es va incorporar al projecte aquell mateix any, després que el seu agent, Rick Yorn, el mateix de DiCaprio, li passés el llibre. El film s’ha rodat in situ, al mateix comtat Osage d’Oklahoma.
La tardança perquè aquest film estremidor hagi estat finalment una realitat —el rodatge s’inicià l’abril de 2021 i finalitzà l’octubre del mateix any— respon a diverses causes, entre d’elles, clar està, les financeres i la COVID. Scorsese, pel mig, va fer per a Netflix The Irishman. El film de la plataforma va assolir un reconeixement ample, per bé que el regust final tingués quelcom de déjà-vu, que només un mestratge com el del seu director reduïa al mínim. Però el nou film, d’un classicisme narratiu admirable, supera tota previsió, com ja quedava clar en la recepció que va assolir el maig passat al Festival de Cannes.
La cinta ha comptat amb un pressupost de més de 200 milions de dòlars, i per bé que es tracta d’un film independent —a Scorsese no li agrada treballar amb Majors des de la seva experiència amb Infiltrats i Shutter Island—, la distribució sí que compta amb Paramount, a més d’Apple.
Grann, periodista i articulista per al New Yorker, ja va destacar amb un altre llibre d’investigació com el que ara ens ocupa: The Lost City of Z, dut a la pantalla per James Gray, entorn a l’oficial d’artilleria Percy H. Fawcett, el qui el 1925 va intentar trobar les ruïnes d’una ciutat i civilització perdudes a la jungla del Mato Grosso, per desaparèixer-hi en l’intent amb el seu fill.
Els assassinats dels indis Osage
Killers of the Flower Moon aborda els esdeveniments de 1920 i 1921 coneguts com ‘Els assassinats dels indis Osage’. Aquesta tribu vivia entre Ohio i el riu Mississipi des del 700 abans de Crist. Al segle XVII, es van traslladar a la confluència dels rius Missouri i Mississipi a causa que els indis iroquesos els van expulsar d’Ohio. Al segle XIX eren entre les muntanyes dels Ozarks i les de Wichita, i tot i que practicaven l’agricultura, es movien segons que ho feien els búfals, però van ser obligats pel govern dels Estats Units a traslladar-se a una reserva índia a Oklahoma. La casualitat va voler que el 1897 es trobés petroli a aquesta reserva. Al film, la troballa s’evoca, no sense humor, com a fruit d’un ritual funerari que esdevé un esclat de joia a càmera lenta i a bon ritme d’un tema jazzístic festiu i èpic per part dels indis que hi són: en practicar un forat a terra en el decurs del ritual, l’or negre surt a pressió.
Els blancs ràpidament hi van ficar cullerada: tota la infraestructura dels derricks, i la maquinària de bancs i arrendaments seguiren després que el govern federal repartís certa quantitat de terreny a cada Osage, d’acord amb l’extensió de la reserva, per la propietat del qual cobraven regalies en concepte de drets d’explotació. El 1920, quan s’inicia el film després del pròleg, el mercat petrolier tenia una enorme pujança, el que va convertir els Osage en milionaris. A llurs terres, es donava la paradoxa que eren ells els qui pagaven els blancs per a tota mena de serveis, per bé que els bancs empraven la fórmula de “l’incompetent”, una mena de tutoria que justificava que els banquers, advocats o empresaris designats decidissin fins a cert punt sobre l’ús que els Osage podien fer dels seus propis diners, en la creença interessada que aquest poble seria incapaç d’administrar-se, el que naturalment va donar pas a tota mena de tripijocs per anar apropiant-se de llurs diners.
Però no n’hi havia prou. El ramader William Hale (Robert De Niro), amb grans extensions de pastura veïnes de les terres dels Osage, i que passava per ser amic i benefactor incondicional d’ells, ordeix un pla sinistre, macabre, per quedar-se a poc a poc amb les terres de certa família de la tribu, els Kyle, entre altres mètodes mitjançant el seu nebot, Ernest Burkhart (DiCaprio), un home de poques llums que, tot cercant feina i aixopluc, acabava de deixar l’exèrcit, on havia servit en la recent Guerra europea. Hale prepara el matrimoni de Burkhart amb Mollie Kyle (Lily Gladstone), una Osage amb molts diners d’aquesta família. Però el procés no serà senzill, perquè hi ha germanes, la mare i fins i tot un altre blanc aprofitat que s’ha casat amb una d’aquelles. Fins a divuit Osage i tres blancs entorn de l’afer dels Kyle aniran desapareixent massa sospitosament a inicis de la dècada en un marge de temps molt breu. El que és cert és que Hale no fou l’únic. El 1925, si més no seixanta Osage havien mort sospitosament, i llurs fortunes i terres van passar als seus tutors blancs.
Abjecció, avarícia, racisme, enveges, odis i cobejança
Scorsese capgira la manera en què Grann planteja l’exposició de la seva investigació. L’escriptor amaga fins ben entrat el llibre la veritable autoria d’aquesta atrocitat, i més aviat se centra en les investigacions dutes a terme per Tom White (Jesse Plemons) i el seu flamant equip d’agents del que aviat serà conegut com a FBI, sota les ordres de l’inquietant i cèlebre J. Edgar Hoover. Contràriament, el director, amb el seu coguionista, el cèlebre Eric Roth (la nova versió de Dune; Benjamin Button; Munich; The Drowning Pool), opta per dir-nos d’entrada qui és el dolent, i passa a centrar-se principalment en l’idil·li de Mollie Kyle i Bukhart. Perquè per bé que Bukhart ens és presentat com un lacai fidel que no s’adona que és manipulat pel seu oncle, i per bé que, arribat el moment comença a enverinar sa muller, i que no s’adona que el següent en desaparèixer seria ell mateix, un cop signats els preceptius documents testamentaris, és un home que estima amb bogeria sa esposa. D’altra banda, Bukhart també posa la nota catòlica imprescindible en un film de Scorsese a través d’una alliberadora confessió, en què expressa patiment i contrició.
DiCaprio havia d’encarnar Tom White, però es va adonar que la història narrada per Scorsese feia de Bukhart un personatge alhora estúpid i complex, i el centre del relat, algú amb sentiments fortament contradictoris i, per tant, tot un repte a interpretar. Lily Gladstone, en estat de gràcia pel domini sobre el seu personatge, transmet a la seva Mollie Kyle ensems intel·ligència i una bondat infinita. Roman fidel al marit fins a l’inexplicable perquè ha estat confiant cegament en ell, probablement perquè ha sentit de bell antuvi, només conèixer-se, el profund amor que aquest li demostra malgrat tot. Només en el darrer tram del film, quan Scorsese ja ens té tots a la butxaca, l’embrionari FBI comença a prendre importància.
Però abans hem anat per una muntanya russa plena d’abjecció i avarícia, racisme malaltís, enveges i odis amagats, cobejança extrema, emocions fortes i una denúncia de la prepotència WASP. Tot el carrusel de què és capaç el director de Godfellas i Taxi Driver, amb el seu sentit d’espectacle, capacitat narrativa, i espessor de trama i personatges, i amb una reconstrucció d’època i una posada en escena espectaculars atribuïbles en una primera fase al seu incondicional Dante Ferretti, i després a Jack Fish al capdavant del disseny de producció. La cinta ha comptat, a més, amb l’assessorament dels mateixos Osage pel que fa a la seva història i background, cultura, roba, i attrezzo.
La incombustible Thelma Schoonmaker torna a afrontar un muntatge per al mestre, després de col·laborar amb Scorsese en 73 títols entre llargs, curts i documentals. No hi ha dubte que tots els atreviments i originalitats de què és capaç el director, malgrat el seu classicisme i uns moviments de càmera extraordinaris, també són atribuïbles a aquesta gran muntadora.
La fotografia impecable del mexicà Rodrigo Prieto, responsable de la imatge dels films de Scorsese des de Silence, al que ha seguit The Irishman i The Wolf of Wall Street, se suma a la banda sonora de Robbie Robertson –el qui ha escrit la música de nou de les cintes del mestre i que rubrica aquí el seu darrer treball en finar a inicis d’agost—, per contribuir probablement a un dels millors films del director.
Lily Gladstone, d’origen nadiu, és tota una troballa, malgrat la seva veterania, però també ho són d’altres actors nadius com ara Cara Jade Myers, Janae Collins, o William Belleau, que se sumen a tota una veterana del cinema i la televisió com ara Tantoo Cardinal. Altrament, hi ha també tot un seguit de breus aparicions d’estrelles com ara Brendan Fraser, John Lithgow, o fins i tot Martin Scorsese amb un cameo inesperat en què es permet el luxe de pronunciar un breu i emotiu discurs com a locutor de ràdio pel que fa al cas.
Hom diria que Scorsese fa molt que s’ha oblidat de com es fan pel·lícules de durada estàndard. The Wolf of Wall Street durava tres hores; The Irishman, tres hores i mitja, i Killers…, gairebé el mateix; si mirem més enrere, comprovarem que encara hi ha un nombre de cintes amb durades de gairebé tres hores o més, però podem dir amb tot convenciment que aquest film flueix fins al darrer segon.
Veredicte
El millor: Tot
El pitjor: Res
Nota: 10
